El futur del poder dels EUA està en la diversitat
El gran i ja desaparegut George Schultz, secretari d’Estat nord-americà amb Ronald Reagan, em va dir una vegada que per entendre el món i les forces que modelen el futur havia de centrar-me en la demografia. Les imatges terribles de l’Afganistan posen en evidència els límits del poder militar dels Estats Units i el desajust entre els seus objectius i les eines disponibles per assolir-los. Tot i així, el futur del poder americà depèn molt menys de la força militar que del canvi demogràfic que s’està produint al país. En les pròximes dues dècades, els EUA evolucionaran d’una nació de majoria blanca cap a una “nació plural”: un país on cap grup ètnic serà majoritari. Els Estats Units han d’esbrinar com treure profit dels enormes beneficis de reflectir i connectar el món, o bé permetre que les tensions demogràfiques el trenquin.
Mireu qualsevol mapa de fluxos actuals cap a i des dels Estats Units -fluxos de diners, béns, serveis, persones, dades- i les línies més gruixudes són invariablement cap a Europa. Mireu un mapa d’aliances militars, o consolats, o ciutats agermanades, i la densitat de les connexions dels Estats Units amb Europa tornarà a destacar. No és una mera coincidència.
Entre el 1870 i el 1900, gairebé 11 milions d’immigrants europeus van anar als EUA, juntament amb 250.000 d’Àsia -la majoria de la Xina- i gairebé 100.000 d’Amèrica Central i del Sud. La població nord-americana es va doblar en aquest període, de 38 milions a 76 milions. Cap al 1900 també incloïa uns 9 milions de nord-americans d’origen africà, la majoria dels quals descendien de la població esclava arrabassada de famílies i tribus i portada per la força als Estats Units, cosa que fa que la majoria no puguin rastrejar les seves arrels, i molt menys desenvolupar lligams econòmics i culturals amb els països d’origen.
Al llarg del segle XX, les noves onades d’immigrants es van establir i integrar en l’economia i la societat, després de superar un munt de prejudicis i obstacles. Així que miraven enfora -a la recerca de capital, mercats, idees, història i per viatjar- miraven el “vell país”, que gairebé sempre volia dir Europa.
Ara ja no. Entre el 1965 i el 1990 va entrar al país un gran onada d’immigrants, però aquesta vegada van venir de manera aclaparadora d’Amèrica Central i del Sud, Àsia i Àfrica. Les lleis migratòries poden canviar, però un cop aquí, els immigrants fan el que sempre han fet: trobar feina, anar a l’escola, formar una família, optar a un càrrec i acumular riquesa i poder.
Al llarg d’aquest camí, es posen en contacte amb familiars, amics i relacions de qualsevol dels seus “vells països”, espessint els fils d’una xarxa comercial, cultural i cívica. Un estudi del 2017 conclou que quan els immigrants recents augmenten un 10% en un estat nord-americà, les importacions dels seus països d’origen creixen un 1,2% i les exportacions un 0,8%. Un estudi del 2015 del National Bureau of Economic Research mostra, a més, que “l’augment d’un punt percentual dels immigrants d’un país particular en el mercat de treball local porta les empreses de l’àrea en qüestió a exportar entre un 6% i un 10% més de serveis a aquell país”.
Avui menys de la meitat dels nord-americans més joves de 18 anys s’identifiquen com a blancs. Cap al 2027, un any després del 250è aniversari de la nació, el mateix passarà entre els més joves de 30. En algun moment de la dècada de 2040, els Estats Units al complet seran un país sense una majoria racial o ètnica. Com a nació, els nord-americans tindran una distribució molt més equitativa dels vincles culturals i familiars amb tots els continents: vincles que són vies potencials de creixement econòmic i influència cultural i econòmica.
Tanmateix, per capitalitzar plenament els beneficis de ser una nació plural, els nord-americans hauran de pensar de manera diferent sobre la identitat i el poder. Al segle XX es va passar del melting pot, el gresol o fusió de cultures i nacionalitats, al mosaic multicultural, de pluribus unum a plures. Al segle XXI, la clau, a casa i a fora, rau en definir la identitat nord-americana com una identitat plural: cercles d’identificació concèntrics o entrecreuats amb altres grups o països. Els nord-americans poden ser alhora plures et unum, molts i un. Aquest ampli concepte d’identitat ens permetrà connectar amb les nostres arrels arreu del món i celebrar la nostra diversitat cultural mentre, de manera simultània, ens enorgullim d’un país que és prou gran per allotjar-nos a tots.
Per convertir la retòrica en realitat, ens hem d’imaginar i implementar una política migratòria genuïna del segle XXI, no només per a immigrants, sinó també per a emigrants i gent que mantenen residències en múltiples països. L’objectiu és atraure talent, però també compartir aquest talent amb els països d’origen, per permetre que els ciutadans i residents nord-americans puguin anar i venir a altres països a treballar i viure, i complementar la vida digital amb presència física.
Aquesta visió es pot assemblar al pitjor malson de l’Amèrica conservadora, la realització de totes les pors que Donald Trump i els aspirants a succeir-lo han manipulat amb tanta brutalitat i èxit. Fins i tot l’ex primera ministra britànica Theresa May es va burlar d’aquesta idea de les identitats múltiples afirmant que “si creus que ets un ciutadà del món, ets un ciutadà d’enlloc”.
Però va tocar una preocupació genuïna. Un dels grans errors que els entusiastes de la globalització han comès és abraçar el global a expenses del local. És possible i necessari celebrar i donar suport a les identitats locals arrelades en una o més comunitats físiques -el venir “d’algun lloc”, com va dir David Goodhart, un comentarista polític britànic- mentre es beneficien de viure i treballar arreu, tant en espais físics com digitals. Com la pandèmia ha demostrat, podem viure i invertir en un lloc, i treballar en un altre, de manera simultània.
El poder també pot ser més plural. Els funcionaris i estrategs de la política exterior nord-americana haurien de canviar la concepció jeràrquica del poder per l’horitzontal: de rei de la muntanya a centre de la xarxa. La imatge dels Estats Units com el “policia global” sempre ha estat exagerada, però les elits de la política exterior nord-americana i els estudiosos de les relacions internacionals del segle XX van veure certament el país com una potència hegemònica global, tant si es tractava d’una de les dues superpotències com d’una superpotència única. Com a potència hegemònica, exercia el dur poder de coerció i el tou poder d’atracció, fusionant-los en les diverses concepcions del poder intel·ligent.
Tot i així, es pot mesurar el poder tant en termes de connexió com de preparació per al combat, en funció de l’amplitud i profunditat d’una xarxa de relacions constructives i productives. En lloc de l’actual Servei Exterior, una institució creada el 1922 i que no ha canviat gens des d’aleshores, els Estats Units haurien de crear un nou Servei Global. Un cos diplomàtic que s’assembli al món, que parli les llengües del món i entengui les cultures del món de manera nadiua, o almenys a través de vincles familiars, tindrà un gran avantatge a l’hora de construir relacions sòlides amb persones d’arreu del planeta. I, així com ha estat important que els europeus americans hagin après les llengües i les cultures dels països que els van rebre al segle XX, hauríem d’esperar veure afroamericans que parlin mandarí, hispans americans que parlin àrab, o àrabs americans que parlin rus al segle XXI.
En l’arena militar, un cos molt més divers de líders en política exterior i seguretat nacional hauria d’arribar a pensar en la guerra al Pròxim Orient, Àfrica, Àsia o Amèrica Llatina amb el mateix horror i preocupació que sent l’actual generació sobre la perspectiva d’una guerra a Europa. No simplement pels potencials soldats nord-americans morts o ferits, sinó per una consciència molt més àmplia del que suposa un conflicte per als civils a qualsevol lloc del món, civils que estan connectats, en el present o històricament, amb famílies nord-americanes.
Aquestes noves elits també portaran les seves pròpies tradicions culturals amb ells. Els europeus americans que van créixer durant la segona meitat del segle XX, com jo mateixa, són menys propensos a associar l’ús de la força nord-americana amb una càrrega imperialista o amb la intervenció en nom de les elits corruptes que els hispans americans, els àrabs americans o els afroamericans, les famílies dels quals provenen de països que sovint han tingut una experiència molt més negativa de les aventures militars nord-americanes. Juntament amb veterans de les llarguíssimes i, en el millor dels casos, inconcluses guerres de l’Afganistan i l’Iraq, és probable que se centrin més en desenvolupar la capacitat dissuasiva dels EUA, amb l’objectiu d’acabar sent una nació més coneguda globalment per evitar o prevenir guerres que no pas per guanyar-les.
Aquesta capacitat dissuasiva recolza, novament, en el poder de la connexió. Michèle Flournoy, antiga subsecretària de Defensa, addueix que el departament de Defensa hauria d’invertir en “una xarxa de xarxes segura i resilient coneguda com a C4ISR [per les sigles en anglès]: comandament, control, comunicació, ordinadors, intel·ligència, vigilància i reconeixement”.
“Xarxa de xarxes” defineix i descriu el món virtual on vivim i treballem, cada cop més. El poder de la xarxa és el poder de la connexió estratègica i de la desconnexió. És plural i multicentrada, i la seva amplitud depèn dels seus usos. Per reeixir amb el seu poble, i guanyar-se el respecte dels pobles del món, els EUA han de passar de ser policia a solucionador de problemes, per esdevenir una força central a nivell governamental i no governamental a l’hora d’assolir fites com els Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU.
Assolir l’acord del Grup dels Set sobre un impost mínim global per a les societats és exactament la mena de moviment adequat: treballar amb la Unió Europea i altres aliats per aconseguir un resultat que beneficiarà els ciutadans d’arreu, assegurant-se que les corporacions paguin el que els pertoca. Solucionar els problemes globals amb èxit vol dir liderar des del centre més que des de dalt, i centrar-se més en solucions per a la gent que en els jocs de poder entre nacions.
Uns Estats Units plurals no només augmentaran el seu poder econòmic, diplomàtic i militar. També faran créixer enormement el seu poder cultural a mesura que desenvolupin l’art, la literatura, la música i altres tipus de mitjans que reflecteixin totes les cultures del món. I si el país pot aprofitar tot el talent de les dones amb i sense obligacions de cuidadores -incloent-hi les dones que no podrien fer tota la contribució de què són capaces des dels seus països natals, però que ara poden teixir vincles comercials, culturals i polítics amb els amics que hi mantenen-, podran conrear beneficis addicionals encara més grans.
Curiosament, la Xina fa temps que ha entès el poder de les xarxes i els vincles basats en el parentiu, el comerç i la cultura. El pla per al Cinturó i la Ruta de la Xina fa referència explícitament a la necessitat d’“aprofitar el rol únic dels xinesos d’ultramar i de les regions administratives especials de Hong Kong i Macau”. El projecte és una gran estratègia basada en construir infraestructura i altres connexions arreu del món. És revelador el fet que fa dos anys la Xina va sobrepassar els Estats Units en nombre d’ambaixades i consolats. Tot i així, és probable que la Xina estableixi un conjunt de connexions molt diferents per mor de les pròpies forces demogràfiques. La seva població està envellint ràpidament. I segons alguns estudis, la Xina ha “perdut” tantes dones com tota la població del Canadà, uns 35 milions, per culpa dels avortaments forçosos (o coses pitjors) arran de les preferències familiars pels mascles. Milions d’homes xinesos ja estan buscant núvies arreu d’Àsia, moltes de les quals són víctimes del tràfic de persones.
Una nació plural no està predestinada a tenir èxit. Les forces demogràfiques i tecnològiques que posen aquesta promesa a disposició dels Estats Units també podrien trencar el país. La polarització política, arrelada en una desconfiança profunda i existencial i en la por, no ha fet res més que paralitzar el Congrés. Aquestes profundes divisions reflecteixen, en part, la percepció de molts membres de la majoria blanca del país sobre el que poden perdre, i de molts membres de les diverses minories sobre el que poden guanyar.
L’auge de la política supremacista blanca del Partit Republicà no és casual. I, a causa del disfuncional sistema bipartidista nord-americà, que massa sovint tria individus que no tenen el suport d’una majoria de votants, el supremacisme blanc exercirà molta més influència sobre el conjunt de la política nord-americana que els seus equivalents extremistes a Europa.
Al nucli mateix de la idea de la democràcia hi ha la creença que tot nord-americà té les mateixes oportunitats a l’hora de votar, i que les eleccions han de ser lliures i justes. És igualment imprescindible que el sistema electoral garanteixi que els candidats guanyadors hagin de liderar un majoria, més que una pluralitat dels vots emesos. Sense reformes com l’adopció de vots per ordre de preferència i districtes electorals amb diversos membres, així com el final de la manipulació dels districtes, és molt possible que els EUA s’emboliquin en una disfunció política i econòmica creixent.
Si els EUA són capaços de derrotar els seus dimonis podran beneficiar-se d’una nova mena de poder global. En el seu primer missatge al Congrés, tres mesos després d’arribar a la presidència, Joe Biden va parlar de la necessitat de “guanyar el segle XXI”. Els baby boomers que hi pogués haver entre el públic potser van compartir la seva visió dels EUA com una democràcia triomfant sobre la Xina i la Rússia autocràtiques. Però per als mil·lennials nord-americans i d’arreu del món, les vides dels quals han sigut profundament alterades per una pandèmia global i que estan preocupats per si d’aquí un segle encara viuran en un país habitable, aquest llenguatge és tan arcaic com parlar del Concert d’Europa.
Des de la perspectiva d’aquests mil·lennials, “guanyar” no vol dir que una nació en derroti una altra, sinó que té a veure amb gent que sobreviu i fins i tot prospera davant d’amenaces existencials. El derrocament per part dels talibans d’un govern electe a l’Afganistan, que els EUA havien lluitat per establir i mantenir durant dues dècades, reforçarà la idea del dispendi que suposa intentar liderar el món a través del domini militar. Molts republicans de dreta i demòcrates d’esquerra estan d’acord amb la idea d’“Amèrica primer”, encara que tinguin diferents definicions i visions sobre què és Amèrica i en què s’hauria de convertir. El mantra de la “contenció” està a l’alça, expressat com “l’art de governar amb responsabilitat”.
La contenció no és una estratègia, tanmateix. Pot aconsellar-te sobre què no has de fer, però no t’ofereix una prescripció positiva per a un lideratge nord-americà al món al costat de moltes altres nacions. Per tant, ha arribat l’hora d’encunyar una nova definició i una nova visió del poder nord-americà. Al segle XXI els EUA tenen una posició única per treure profit de les seves connexions amb tots els pobles del món i per alliberar-ne la força, el talent i la innovació a fi de respondre a les amenaces existencials globals.
The Economist