Crec que aviat ens posaríem d'acord a l'hora de considerar que el món, no només Europa, passa per un moment complicat. No es tracta només del sotrac dels mercats borsaris, ni de l'estancament de determinats conflictes, ni d'una suma d'altres coses concretes, sinó més aviat d'un difús estat d'ànim col·lectiu que ha reaccionat amb crides raonables a l'esperança però també amb visions apocalíptiques. Popper creia que és perillós aspirar a un món perfecte, però del tot lícit pretendre que el que tenim no sigui tan imperfecte. Una societat oberta ha d'assumir les tensions inherents a la seva condició complexa i heterogènia –la seva imperfecció– perquè en cas contrari deixaria de ser oberta. Als Estats Units hi ha hagut en els últims anys un debat pujat de to entorn de qüestions relacionades amb el model de família, l'abast i els límits de l'estat, el flux migratori, etc. El resultat de tot plegat ja el coneixem: la victòria clara de Donald Trump. Les conseqüències immediates d'aquesta victòria, també: la guerra dels aranzels, per exemple, està suposant una commoció financera important. El que resulta més complicat de preveure, òbviament, són els efectes a llarg termini de tot plegat. No crec en la futurologia, però tinc una certa confiança en la prospectiva, és a dir, en l'anàlisi argumentada de diferents escenaris de futur. En aquest cas n'hi ha, com a mínim, tres.
En el primer, l'impacte generat per les decisions erràtiques de l'administració Trump es recondueix sol cap a la normalitat, inercialment, tant pel que fa a política internacional com en termes institucionals interns dels Estats Units. De crisis n'hi ha hagut tota la vida, i en la majoria dels casos –no sempre, per descomptat– s'han acomodat als límits que imposa la mateixa realitat, sigui econòmica o de qualsevol altra índole. Vull dir que, per exemple, la febrada dels aranzels està bé com a broma o com a demostració primària de domini imperial, però té un recorregut limitat. Si això fos així, els frenètics cops de volant de Trump no només no li reportarien cap guany, sinó que erosionarien greument el seu mandat (el 60% dels nord-americans té una bona part dels seus estalvis invertits en borsa) A més a més, la legió de damnificats pels acomiadaments de la seva administració, les empreses que veuran condicionades les seves exportacions i molts altres sectors (alguns dels quals, com els farmers, el van votar massivament) estan començant a mobilitzar-se.
En un segon escenari possible, la política aranzelària, les reformes administratives de restricció de la despesa social i fins i tot les guerres culturals associades a la seva victòria electoral crearien un clima al principi tens, però políticament assumible a mitjà i a llarg termini. És probable que aquesta normalització de la ruptura que ell mateix ha protagonitzat formi també part dels seus càlculs, si és que existeixen. El debat polític intern i la tensió política internacional continuarien, evidentment, però Trump es trobaria en una posició d'avantatge. La victòria consistiria, en realitat, en haver imposat una nova agenda política, un nou llenguatge i un nou estil que a partir d'aleshores passaria a ser institucionalment "normal" o, si més no, acceptable.
Hi ha un tercer escenari que va més enllà, molt més enllà, d'aquesta mera normalització. En aquest cas, les mesures dutes a terme fins ara donarien els seus fruits, és a dir, la guerra aranzelària, les mesures de reestructuració administrativa, el parti pris en determinats conflictes internacionals o les guerres culturals internes comportarien un èxit clar i tangible. És probable que en aquest cas, i només en aquest cas, es produís una maniobra de perpetuació en el poder que canviaria de manera substancial la naturalesa de la democràcia americana i, de manera indirecta, les línies vermelles d'allò que es consideraria políticament tolerable a Occident en temes de política internacional. En un escenari d'aquestes característiques les regles del joc quedarien alterades i tindrien unes conseqüències imprevisibles.
Crec que aquests tres escenaris són possibles. El tercer és potser el més improbable. El primer també, tot i que és el que personalment preferiria. La idea de normalització d'un llenguatge i d'un estil és, per desgràcia, la que em sembla més plausible a llarg termini. Les xarxes socials, la intel·ligència artificial generativa, la docilitat d'alguns intel·lectuals i el garbuix d'inèrcies econòmiques faran la resta. Recordin que això només és un exercici de prospectiva, no de futurologia, i que seria immensament feliç si m'equivoqués.
