Té futur CDC?
Escriure sobre CDC em fa tornar a la meva joventut. Recordo Jordi Pujol, Miquel Esquirol, Jaume Rafart, Jaume Casajoana, Joan Granados, Miquel Roca, Josep M. Cullell i un llarg etcètera. Amb ells vam començar una força política que ha estat central i decisiva en la història de la Catalunya moderna i, més en concret, en l’establiment de les bases de la nostra reconstrucció nacional.
Crec que tots els que en algun moment de la seva vida han passat per CDC i, per què no dir-ho, tots els nacionalistes i catalanistes, han d’estar agraïts als dirigents, als homes i les dones que van construir aquell partit, aquell moviment que va consolidar la dignitat nacional de Catalunya durant un quart de segle, recuperant les nostres institucions i posant les bases d’unes estructures d’estat encara febles i per enllestir.
CDC va crear també una escola de patriotes, la JNC i altres organitzacions juvenils, que han permès que anys després hagin aparegut aquestes noves generacions que han fet el pas decisiu i normal de tot nacionalista cap a l’independentisme i la construcció d’un estat. ¿Hi ha algun nacionalisme que no vulgui el seu propi estat?
Però també en el decurs dels anys, CDC ha comès grans equivocacions. Entre el seu quart i cinquè congrés hi va haver una maniobra bastant indigna que va impedir que CDC es convertís en el PNC (Partit Nacionalista Català). Catalunya hauria tingut un partit, com té Euskadi amb el PNB, Escòcia amb el SNP, i el Quebec amb el Parti Quebequois.
Un altre i decisiu error va ser -i perdoneu el meu personalisme- no haver acceptat la meva recomanació, que em va costar la militància en el partit, de tallar de soca-rel els indicis de pedagogia de la corrupció i la creació del “sector dels negocis” de CDC, que amb l’excusa de finançar el partit finançaven també les seves miserables butxaques. Trenta anys després, per desgràcia, el càncer ha fet metàstasi i està a punt de destruir els lideratges i el partit que tant van costar de construir i tantes il·lusions van produir en la seva militància i en una part majoritària de la població catalana.
Però seria injust, i molt, acusar la majoria dels militants de CDC de ser corruptes. En primer lloc, perquè no és veritat. El que sí que estan és impregnats de la normalitat del sistema emprat en el finançament del partit i d’algunes butxaques i clans. Hi ha, però, una nova generació de dirigents procedents de la JNC, del món municipal, liberals, socialdemòcrates, democratacristians i conservadors que crec que seran capaços d’estar a l’altura de les circumstàncies i afrontar el que ara ha de fer CDC.
En primer lloc, neteja absoluta de tots aquells militants que d’una manera directa o indirecta han participat en els últims trenta anys en el “sector dels negocis” a risc fins i tot d’equivocar-se, però el partit, o els partits, necessiten regeneració i transparència.
En segon lloc, sense CDC no hi haurà independència. I mentre no n’hi hagi és bo que totes les tendències que conflueixen per construir un nou estat a CDC caminin junts, amb Demòcrates de Catalunya, que ja s’ha avançat en la història creant un partit nou en la perspectiva del segle XXI, en una Catalunya independent.
En tercer lloc, si el procés d’independència es consolidés, CDC i altres forces polítiques del nostre país hauran de tornar a la normalitat i els democratacristians anar-se’n a Demòcrates de Catalunya, els liberals -que ja són forts a CDC- hauran de crear un partit liberal a Catalunya, i els socialdemòcrates caldrà que pensin en un reagrupament amb ERC, sectors com MES i altres forces del socialisme democràtic.
Tot plegat, en el seu moment serà traumàtic, i també serà important una gran catarsi. Però els homes i les dones de CDC ferms i honestos, que són la majoria, hauran omplert una important pàgina de la història de Catalunya.
Pel que fa a Democràcia i Llibertat, la marca escollida per presentar-se a les eleccions del 20-D, podria ser útil, però no té prou temps per arribar a la immensa majoria dels votants històrics de CiU, que són l’objectiu. I és que ara el que calia, sumant també Demòcrates de Catalunya a CDC, era escombrar definitivament del panorama català les restes d’Unió Democràtica i l’actitud lamentable del seu dirigent, que s’ha convertit en l’extraparlamentari més ben tractat per uns determinats mitjans de comunicació i lobis dels poderosos.
