El futbol serà sempre nostre
Gairebé 800.000 espectadors van veure l’altre dia com l’equip del Barça femení aixecava la rutilant copa de la Champions; el resultat: 4 a 0. Amb una quota d’audiència de gairebé un 30%, no sabem si el partit el van seguir més dones que homes i si ells van gaudir de l’espectacle esportiu amb esperit igualitari o van remoure’s als seus seients al veure amenaçada la seva hegemonia en aquest esport fins ara tan testosterònic. I dic fins ara perquè, amb aquesta fita assolida, el panorama hauria de canviar.
No llancem, però, les campanes al vol. Sabem que millor no dir blat fins que no sigui al sac i ben lligat i, en matèria d’igualtat, queda molt camí per caminar. Ni el premi per haver vençut a la lliga en qüestió és tan substanciós com el de l’equivalent masculina (480.000 € en lloc d’uns quants milions), ni les jugadores perceben ni de lluny la morterada que perceben els jugadors. Que serveixi com a exemple que la futbolista més ben pagada del món, la nord-americana Carli Lloid, cobra 165 vegades menys que el més ben pagat, Messi. Campiones del Futbol Club Barcelona que vau sortir a guanyar i ho vau fer, des d’aquí us felicitem molt calorosament. Però sobretot ens alegrem que en aquesta societat nostra en què encara hi ha joguines per a nens i joguines per a nenes us sigui permès dedicar-vos a l’esport professionalment.
La periodista Laura Manzanera rescata al seu darrer llibre, Insumisas, la que va ser la primera futbolista espanyola professional, una malaguenya que per fer-ho es va haver de transvestir. Això succeïa a l’avantsala de la Segona República, quan es va començar a reivindicar aquí el dret de les dones a practicar esports. Gran exponent d’aquesta defensa va ser la poeta i periodista Anna Maria Martínez Sagi, campiona de javelina i primera dona a formar part de la junta directiva del Futbol Club Barcelona. L’any 1928 havia nascut a Barcelona el Club Femení i d’Esports, anomenat col·loquialment el femení, que va ser el primer club esportiu exclusiu per a dones de l’estat espanyol. I ja proclamada la República, a l’article “L’esport femení considerat seriosament”, publicat a La Rambla, Anna Murià afirmava que l’afició esportiva que mostraven les noies no era pas només una moda que els homes veien com una intromissió. Així i tot, fins a l’any 1988 no es va crear al país la Primera Divisió Femenina de Futbol.
La victòria de les jugadores del Barça ens recorda que encara que diuen que a l’esport l’important és participar, guanyar és molt millor per a la visibilitat. I si no que l'hi diguin a Martina Navrátilová, la tenista txeca que més singles ha guanyat a Wimbledon, a la campiona olímpica de natació Mireia Belmonte o a Simone Biles, cinc vegades campiona del món en gimnàstica artística. Sembla que cal que les dones siguin excel·lents per guanyar-se el dret a ser allà on abans no eren, no n'hi ha prou amb fer les coses amb dignitat. Ara em ve al cap una directora de cinema catalana que deia que ella no aspirava a fer pel·lícules genials, sinó a fer pel·lícules i prou.
De manera progressiva, el gelós patriarcat obre la porta a les dones en terrenys que abans ens estaven vetats. Per exemple, als anys 90 els astres es van confabular per deixar que algunes escriptores ocupessin protagonisme en el nostre panorama literari fent-les mereixedores de premis rellevants, que els donaven a elles prestigi i als editors lectores i calés. Feminisme o interessos de mercat? El debat donaria per molt, perquè descobrir que les dones són rendibles és una bona manera de rendir-se a una representació més justa en els diversos àmbits socials. I és el que està passant amb el futbol.
Serà una gran notícia que a partir d’ara les dones no hagin de demanar perdó per fer el que fan els homes sense entrebancs també en l’esport. Encertadament, quan l’any 2018 Ada Hegerberg va ser la primera futbolista a rebre una Pilota d'Or, la va voler dedicar a totes les nenes que volen jugar a futbol i que senten que les miren malament. Aquesta setmana moltes nenes han deixat de sentir aquest malestar, però encara queda molt per fer.
M. Àngels Cabré és escriptora i directora de l'Observatori Cultural de Gènere