La nit d’abans-d’ahir, en què tot el país es va quedar a casa per veure el partit, ens va demostrar, una vegada més, que el futbol és el veritable opi del poble. Perquè el futbol actua d’una manera molt semblant a l’opi: amb un atac d’eufòria breu, embriagador i enganyós.
És cert que, qui més qui menys, tots els governs fan de l’esport (passiu, televisiu) una eina ideològica per construir una efímera unió nacional i una font de glòria moderna i barata. Glòria de cartró pedra, de decorat de tramoia.
En efecte, a tot arreu s’hi fan bolets quan plou. Però, com deia Juan Gelman, en alguns llocs només s’hi fan bolets... i a Espanya se n’hi fan molts, però molts, de bolets.
El futbol espanyol està subvencionat per quatre vies diferents.
Primera. El fet que l’Estat no reclami als clubs el pagament dels deutes milionaris que tenen amb Hisenda i amb la Seguretat Social.
Els equips de Primera Divisió acumulaven el gener del 2012 un deute d’uns 595 M€ a Hisenda, més aproximadament 7 M€ a la Seguretat Social. No hi incloem el Reial Madrid, el Barça, l’Athletic de Bilbao ni l’Osasuna, que no estan constituïts com a societats anònimes esportives.
El 85% d’aquest deute s’ha ajornat en virtut de diferents acords a què s’ha arribat amb l’Agència Tributària. El 15% restant està en execució o recorregut.
La diferència entre el tracte que reben els clubs i el que reben la resta d’empreses o ciutadans és realment insultant. Si una petita empresa deu diners a la Seguretat Social, és embargada gairebé immediatament.
Segona. Les subvencions directes d’ajuntaments i comunitats autònomes a clubs.
Dos milions al Racing de Santander des del govern càntabre. Dos milions rep el Xerez de l’ajuntament... I així molts equips regionals o locals.
Tercera. Els suports de les televisions autonòmiques, malgrat que els seus partits ja s’emeten per televisions privades.
Canal 9 donava 30 milions a l’any al València, 25 al Vila-real i 12 al Llevant. Telemadrid pagava 60 M€ al Reial Madrid, l’Atlètic de Madrid i el Getafe: no és estrany que la cadena estigui en fallida. Canal Sur paga uns 600.000 euros a l’any als equips andalusos de Segona.
Quarta. Les escandaloses requalificacions de dubtosa legalitat de terrenys esportius, que han permès als clubs espanyols fer autèntics pelotazos amb la revenda d’aquests terrenys.
Negocis rodons els beneficis dels quals no són capaços de concretar ni tan sols els seus propis impulsors. L’entramat immobiliari -especulatiu- corrupte dels clubs de futbol espanyols és realment impressionant.
Atenció a les requalificacions il·legals per pelotazos milionaris.
València: pelotazo del Mestalla. 100 milions d’euros. L’Ajuntament i la Generalitat Valenciana (PP) van concedir al València el 2004 la requalificació per a habitatges i comerços de Mestalla.
Així, el València va vendre nou torres de setze altures i una zona comercial. Guanys per sobre dels 500 M€. El València en va treure nets almenys 100 M€.
Llevant Unió Esportiva: 52 milions i pujant. L’altre equip de València, el Llevant, va obtenir el 2002 la requalificació de part de la parcel·la de l’estadi. S’hi va aixecar un complex hoteler i una galeria comercial, amb els quals va guanyar 53 M€.
Reial Múrcia: 200 milions. Jesús Samper, president de Múrcia Club de Futbol, va adquirir per 9 milions (preu de saldo) 2 milions de metres quadrats de sòl rústic que semblava impossible requalificar. Però res és impossible per al PP murcià. Samper va fer-hi un nou estadi, un enorme centre comercial i un camp de golf amb els quals ha guanyat uns 200 M€.
Reial Saragossa: 20 milions d’euros. L’Ajuntament de Saragossa, del PSOE, va requalificar les oficines del club per aixecar un edifici de dotze altures amb cent habitatges, cap dels quals protegit. El club va ingressar uns 20 M€.
Sevilla i Betis: entre 50 i 60 milions d’euros. L’Ajuntament, del PSOE, va aprovar el novembre del 2003 la requalificació de dos terrenys. Els clubs van obtenir beneficis de 30 M€ cadascun gràcies a reconvertir part dels seus terrenys en ús comercial.
Reial Madrid: les torres galàctiques, un pelotazo de 500 milions d’euros. El 1960, l’Ajuntament va expropiar un recinte de 141.961 metres quadrats perquè el Reial Madrid pogués tenir un camp d’entrenament.
El club el va comprar per 11.000.970 pessetes. Quan el 2000 Florentino Pérez va accedir al càrrec de president, el club va aconseguir convertir en edificables els terrenys. En els seus comptes, el Reial Madrid reconeix un benefici extraordinari de 501.886.000 euros per l’operació.
Last but not least : a Catalunya, el Barça i el pelotazo que mai va ser. El del Miniestadi, que pujava a 250 milions d’euros. L’Ajuntament de Barcelona va aprovar el 2010 la requalificació del Miniestadi; la resta ja la coneixen els lectors: el pla està suspès.
I és que resulta evident que s’estan prenent mesures de promoció del futbol per distreure la societat de la gravetat de la crisi. Els gestors del sistema alimenten desesperadament amb la manxa de la ignorància les cortines de fum que temperen els ànims.
L’Eurocopa va funcionar bé i milions de persones no van dubtar a sortir amb la bandereta a celebrar no se sap ben bé què. I, més tard, el mateix Rajoy acomiadava la delegació olímpica amb un discurs tan demagògic com cursi amb el qual va aprofitar per fer un paral·lelisme entre el sacrifici dels esportistes i el del seu govern.
Actualment el futbol ja no és esport. És un espectacle que més que diversió és maniobra de distracció.
En resum: poc pa i molt de circ.