“El futbol femení no és futbol ni és femení”
Unes hores abans que el Liverpool provoqués que milers de barcelonistes s’hagin passat uns quants dies caminant pels carrers com ànimes en pena, arrossegant els peus amb tristor, un periodista britànic, d’aquells que han cobert en directe Mundials i Jocs Olímpics, em va dir que ell segueix creient que el futbol femení ni és futbol ni és femení. “Però ara no pots dir-ho, que salta tothom i et critica”, em va dir -sense que se li alterés gens la cara-, quan els explicava que el Barça jugarà la final de la Champions a Budapest contra l’Olympique de Lió.
Però aquest comentari l’he sentit no fa tant a casa. És una broma que molts repeteixen amb cert orgull, com si fos original. No fa tant, també, gent del món del futbol em donava el seu punt de vista, que no comparteixo, sobre el futbol femení afirmant que cal donar-hi suport però menys, ja que ara s’ha inflat una bombolla que no dona prou calés per pagar-la. El meu punt de vista és que l’esport sempre ha sigut un escenari per potenciar canvis socials i promoure valors, i que valorar-ho tot en funció dels diners ens porta a un escenari ben trist. L’argument no el comparteixo, però en puc entendre la lògica. En el primer argument, en canvi, hi veig odi. Ganes de fer mal.
Bon senyal, segurament, quan algú parla així, ja que veu amenaçat el seu confort, el seu hortet. Cada cop que algú critica el futbol femení amb termes despectius, disfruto veient com els frustra no poder-ho dir públicament, per por a ser linxats mediàticament. Ara callen públicament. És un pas endavant, però ara cal trencar el silenci. I és que el sistema, controlat sempre per gent que només pensa en guanyar diners, té una arma més forta que els insults: el silenci. Als anys 60, el futbol femení va aconseguir fer prou soroll per obligar les institucions esportives, com la FIFA i la UEFA, a meditar si finalment obriria la porta del futbol oficial a les dones. I què van fer? Res. Van crear comissions, van fer reunions, i no van acabar fent res. Entre les primeres iniciatives encaminades a tenir un Mundial femení i el primer oficial -que es va celebrar l’any 1991- van passar 20 anys de paraules buides. Anys en què la gent va oblidar que el 1971 més de 80.000 persones van veure un Mèxic-Dinamarca femení. El mateix silenci que va voler fer oblidar els estadis plens als anys 20 a Anglaterra per veure les Dick, Kerr Ladies, equip creat durant la Primera Guerra Mundial que va tenir tant d’èxit, que les van prohibir jugar al mateix estadi que els homes. D’aquí una setmana el Barça serà a Budapest. I uns quants mitjans catalans ja han confirmat el viatge. En lloc de pensar que algú potser arriba tard, prefereixo donar-li la benvinguda. Cal trencar els silencis. I cada pas endavant és benvingut.
