Futbol, un enfonsament

Els defensors de Luis Rubiales, que en té, s'agafen a l'argument de la hipocresia que suposa ara enfonsar, amb fervor unànime, aquell que fins fa poc era enaltit i ben rebut allà on anava. No només això, sinó que molts dels que ara el denosten sabien perfectament quin era el tarannà del president de la RFEF (de moment inhabilitat per la FIFA) i el seu masclisme llardós i casernari, i tot i així l'aplaudien amb el mateix entusiasme que ara l'ataquen. I encara insisteixen, alguns, en la idea que el fet de la controvèrsia (la besada no consentida a la jugadora Jennifer Hermoso) és petit en relació a la tempesta que ha desencadenat. Que hi ha desproporció entre la causa i l'efecte, per bé que la causa fos una agressió sexual reconeguda com a tal per la llei i pel mateix reglament de la Federació presidida pel tal Rubiales. Són, els que diuen aquestes coses, sectaris (de Rubiales i del seu entramat a la Federació futbolera, però també del masclisme i del patriarcat) i, per tant, més que opinar, el que volen és intoxicar. Val a dir, tanmateix, que, amb el seu reduccionisme habitual, molts mitjans han transmès la impressió que allò que estava en discussió era la besada (i a aquest reduccionisme s'han aferrat el mateix Rubiales i els seus partidaris), quan el que es discuteix és tota una manera d'entendre el lideratge i el futbol, i per extensió, tot un model de societat. En aquest model de societat existeixen, en efecte, els tebis, els indiferents, els aduladors, els porucs: una massa de gent que no es mourà fins que no vegi que es mouen uns altres, i que ho fan amb prou força. Si no, seguiran el corrent de sempre, perquè hi tenen alguna cosa a guanyar, o per pura inèrcia. Per altra banda, els canvis de fons, els moviments rellevants, sovint es produeixen a partir d'un fet aparentment anecdòtic que actua com a detonador. Però aquest fet ve precedit d'una llarga història prèvia, més complexa i d'abast més profund.

Això fa que l'afer de l'agressió de Rubiales contra Hermoso tingui, ja, conseqüències positives. La primera, i més important, és de caràcter polític: i és que la distinció fal·laç entre un suposat feminisme fals enfront d'un feminisme autèntic (o d'un suposat feminisme excloent enfront d'un altre d'inclusiu, o un suposat feminisme “bo” versus un feminisme “dolent”), que la dreta espanyola ha promogut en els darrers anys i que Rubiales va intentar utilitzar per exculpar-se, queda desemmascarada. El fantasma del feminisme castrador i desbocat, que gaudeix atropellant homes per maldat o per niciesa, queda conjurat i esvaït. Són mentides de covards, historietes d'abusadors que intenten desqualificar un avenç social perquè és nociu per als seus interessos, individuals o de grup. La seva mentida ja no s'accepta, i això indica que l'avenç progressa, que el canvi social —a millor— està en marxa. I que ells quedaran enrere, sense remei, a la cuneta dels perdedors que en realitat sempre han estat. Com el qui fins ara era el seu líder, aquest Rubiales de qui ara reneguen just l'endemà d'haver-lo aplaudit.