La funesta irrupció de Bildu
1. Cigne negre. Els set candidats de Bildu a les eleccions municipals condemnats per delictes de sang renunciaran al càrrec si són elegits “per no provocar més dolor a les víctimes”. Llàstima que no se n’adonessin abans de presentar-se. Sembla que ha calgut el rebombori que s’ha aixecat perquè se’ls despertés la incomoditat. Lamentable, tot plegat.
Quan Bildu va anunciar les maleïdes candidatures, la dreta –que no perd mai passada– va sortir en tromba. El president Sánchez va qualificar el gest de Bildu com a “legal però no decent”. I Feijóo va a córrer a dir que era igual d’indecent que Bildu fos “un dels socis estructurals del govern d’Espanya”. Com sempre, la dreta va entrar en subhasta i Ayuso i companyia –amb un ull posat en Vox–, atiant una mica més el foc, van demanar directament il·legalitzar Bildu.
El diccionari diu que indecent és “no decent”. I que decent és “que mostra respecte als bons costums, que no ofèn el pudor, la vista, etc.” Realment, el gest que Bildu ara vol temperar entra de ple en l’espai de la indecència. I confirma l’enorme dificultat dels sectors que venen de la radicalitat per adaptar-se al marc de la democràcia liberal. La voluntat de formar part del joc i de contribuir a fer avançar les coses topa amb la necessitat d’exhibir un perfil al límit i de viure sempre amb un peu fora. Otegi ha jugat un paper important en la reconciliació d’Euskadi i ha atret una bona part de gent de l’espai marcat per la complicitat amb ETA cap a l’acceptació de les regles del joc actuals. I, en aquesta legislatura, ha contribuït a bona part dels avenços de l'actual majoria de govern a Espanya, que ha aportat algunes conquestes que la dreta hauria bloquejat sempre. Però la temptació de lluir radicalitat sempre arriba i l’apel·lació a suposades realitats superiors que ho justificarien tot acaba reapareixent, un moment o altre, generalment en la sonoritat dels contextos electorals, com a manera de sobresortir.
Fernando Vallespín es pregunta a El País si aquest numeret abertzale pot ser el cigne negre (la sorpresa que pot canviar els pronòstics) d’una campanya electoral amb prou incerteses i amb la mirada posada en les pròximes eleccions generals. No crec que a Catalunya tingui efectes significatius, però, en general, ¿aquest gest –correcció de darrera hora inclosa– és aigua de maig per a la dreta?
Una vegada més, ¿el radicalisme basc haurà estat temptat per l’estratègia infantil del com més malament, millor? Si a això hi afegim l’infantilisme dogmàtic de Podem, incapaç de sortir de l’atzucac en què s’ha situat, en resistir-se a fer el pas que ha fet Sumar i, per tant, a estar disposat a regalar part del capital acumulat per la coalició de govern, el camí s’aplana per a una dreta més enfurismada que mai, en què Feijóo fa esforços –que xoquen amb el seu estil pla– per no perdre l’estela de l’autoritarisme latent que cada cop pren més cos en el si del PP.
2. Història. En un context d’incerteses, en què les pors creixen, malgrat que el marc econòmic aguanti millor del que s’esperava, l’esvalot patriòtic que ha provocat a la dreta el gest de Bildu i que li permet ressuscitar el fantasma de l’Espanya que es trenca pot tenir recorregut. I, tanmateix, la indecència de la coalició abertzale no hauria de fer perdre la història de vista.
Certament, encara avui costa d’entendre que ETA mantingués l’activitat terrorista després de la dictadura, que només una part (ETA-pm) se’n despengés i s’incorporés al sistema. I que fos en democràcia que tinguessin lloc les pitjors matances. Però també sabem perfectament que durant la Transició i bona part de la democràcia del 77 abundaven en llocs de poder (Parlament inclòs) personatges directament implicats en la repressió franquista. I forma part del recull d’ignomínies d’aquests anys la creació dels GAL, grup terrorista al servei de l’Estat. Tot plegat, coses que s’obliden molt de pressa i que també formen part de la història de la indecència.
Què pretenia Bildu amb aquest gest? A qui s’estava dirigint? La rectificació a mitges que acaba de fer difícilment impedirà que la dreta aprofiti l’inesperat caramel que s’ha trobat.
