Com funciona la claveguera
Sovint les coses són exactament el que semblen. I de vegades no només són el que semblen sinó pitjor del que semblaven. Encara més cutres. És el cas de l’operació Catalunya, una de les recents intervencions polítiques des de la fossa sèptica de l’Estat.
Fins ara, un ciutadà informat a Catalunya es podia fer una idea aproximada de com es va gestar l’operació Catalunya. Avui sabem moltes més coses dels procediments de la guerra bruta contra el sobiranisme: qui la dirigia, qui l’executava i protagonitzava, com es pagaven els serveis prestats.
Els costos humans i polítics ja els coneixíem. Avui estem en disposició de resseguir amb precisió l’actuació del gran aconseguidor del Madrid de les clavegueres. L’excomissari José Manuel Villarejo, home d’una activitat encomiable i una capacitat majúscula per a la gravació de les seves gestions, va utilitzar la seva posició de poder per executar una estratègia política i simultàniament convertir-la en un negoci propi. Com passa sovint entre els que serveixen de manera espúria el poder, Villarejo feia la feina bruta per a la cúpula d’Interior i del govern del PP i alhora treballava per a ell mateix, enriquint-se al servei d’empreses corruptes.
‘TODO VA PALANTE’
Amb tota la seva informació, connexions i aires de Torrente, Villarejo és un peó. Ben connectat i sense escrúpols, les seves agendes permeten resseguir com comença l’operació Catalunya i fins a quin punt hi intervenen Jorge Fernández Díaz, María Dolores de Cospedal, Alicia Sánchez-Camacho i Jorge Moragas.
Les agendes exposen amb cruesa les relacions directes amb polítics, policies, jutges, empresaris. També amb periodistes i editors de poderosos grups de comunicació. Les prolixes anotacions de Villarejo permeten resseguir les filtracions de dossiers falsos que acaben firmats a El Mundo pels periodistes Eduardo Inda i Esteban Urreiztieta. Dos noms que en algun moment van ser imprescindibles per donar credibilitat a les operacions de desprestigi contra polítics de l’entorn sobiranista i que els principals programes matinals de les televisions privades espanyoles amplificaven sense molestar-se a contrastar la seva informació. Programes amb agendes polítiques.
EL CAP DE LA TRAMA
Que el ministre de l’Interior va ordenar col·laborar amb Villarejo en l’operació Catalunya es desprèn de la informació publicada per Manel Pérez a La Vanguardia i per les agendes i la informació obtinguda per l’ARA, que avui publiquem.
Avui la Fiscalia Anticorrupció demana 15 anys de presó per a l’exministre de l’Interior, Fernández Díaz, per l’operació parapolicial Kitchen, que va servir per robar informació a l’extresorer del PP Luis Bárcenas i evitar així les denúncies de corrupció dins del partit.
L’operació Catalunya ja ha arribat als jutjats i s’ampliarà amb noves querelles de persones afectades. Seria lògic que formessin part d’una sola investigació, però res no fa pensar que la raó s’imposi en una qüestió profundament política.
A les agendes s’hi barregen jutges “amb ganes d’imputar” amb empresaris i policies corruptes, tots ells patriotes disposats a qualsevol cosa per acabar amb un procés democràtic accelerat que posava en perill la sacrosanta unitat d’Espanya.
Probablement alguns deuen pensar que l’operació Catalunya va ser una reacció genuïna de l’Estat per evitar l’embat que el podia fer trontollar. Però també molts altres ciutadans espanyols haurien de tenir l’oportunitat de saber què va passar i com s’utilitzen els seus diners dels fons reservats amb finalitats polítiques, com es fa la política des de la claveguera. L’operació Catalunya es va dissenyar com s’han dissenyat altres operacions d’estat en moments en què el poder es veia superat. Tant és si són els GAL, la Kitchen o l’independentisme.
Amb els antecedents dels últims anys és poc probable que la justícia espanyola jugui a fons per aclarir les responsabilitats polítiques de la guerra bruta, però les querelles posaran en evidència els obstacles. Seria d’higiene democràtica saber fins on va arribar Villarejo en la negociació i el compliment d’ordres de la cúpula del govern del PP. Mentrestant, la paradoxa arriba fins al punt que el PP ocupa hores de compareixences al Congrés i als mitjans acusant a crits el PSOE de corrupció, com si ells fossin uns campions de les bones pràctiques. Sense vergonya.