'Full' de lletres!

Escric aquest article el mateix dia en què es commemora la mort de T.S. Eliot, autor de The waste land , una terra que ha estat eixorca , gastada o erma , segons les diferents traduccions catalanes de Bartra (1951), Ferraté (1977) o Leveroni (1999). El seu poema comença amb el famós " April is the cruellest month " però si hem de jutjar pel panorama literari que el 2012 tot just encetat ens depara, enguany abril no ho serà pas, de cruel. De commemoracions i no de crueltats, voldria parlar avui. Pel que fa a la literatura catalana, 2012 es presenta com un any literari de luxe. Novetats a banda, una cultura es fa mirant endavant, produint, però també coneixent i reconeixent la seva tradició literària, el seu passat. Les celebracions conegudes com a "anys literaris" constitueixen una esplèndida ocasió per a revisitar autors i rellegir-ne textos, per acostar-los a les noves generacions i, alhora, com si fóssim en un celler, traguéssim la pols que el pas dels anys ha dipositat sobre els envasos i remenéssim les ampolles, per poder brindar de nou amb el cava que s'ha deixat reposar.

Enguany l'Institut de Cultura de Barcelona impulsa la celebració d'un triple any literari el comissariat del qual he acceptat: l'any Sales, Calders i Tísner. Barcelonins tots tres i nascuts l'any 1912, tots tres escriptors constitueixen un exemple d'una generació inexorablement marcada per la guerra. Tots tres es van allistar voluntaris i van lluitar en l'exèrcit de la República (Sales es va formar com a oficial a l'Escola de Guerra de Catalunya i es va incorporar a la columna Durruti, però també va estar al front d'Aragó i a les columnes Macià-Companys; Calders va ser al front de Terol, i Tísner va començar essent soldat ras i va acabar el conflicte amb categoria de tinent coronel). Tots tres van patir les conseqüències de la derrota i la van reflectir literàriament ( Unitats de xoc , 1938, 555 Brigada mixta , 1945 i Incerta glòria , 1951) amb solucions i estils diferents. I, finalment, tots tres van viure l'exili mexicà, per bé que, en el cas de Sales, que s'hi va estar set anys, no fos tan llarg com per a Calders i Avel·lí Artís -conegut com a Tísner com a nom de ploma-, que hi van viure vint-i-tres i vint-i-sis anys, respectivament. Es dóna la circumstància que es van fer cunyats a Mèxic quan Calders va casar-se en segones núpcies amb Rosa Artís, la germana del seu amic.

Commemorem, doncs, per recordar, per rellegir -el veritable objectiu de qualsevol celebració literària-; per bé que, en aquest cas, tal vegada el verb que tristament hauríem de fer servir és recuperar. Mentre que el ressò acadèmic de tots tres autors ha estat més aviat minso, es dóna el fet que els que van morir en una edat més avançada -Calders passats els 70 anys i Tísner amb quasi 90- van ser Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1996 i 1997) i a aquest darrer també li va ser concedida la Creu de Sant Jordi (1988). Tots ells, a més, van guanyar els premis més importants de l'època. En el cas de Sales, Incerta glòria va aconseguir el Joanot Martorell (1955), el Ramon Llull (1968) i el Premi Ciutat de Barcelona (1970). Calders, per la seva banda, va rebre el Víctor Català (1954) per Cròniques de la veritat oculta , el Premi Sant Jordi (1963) per L'ombra de l'atzavara , el Premi de la Crítica Serra d'Or (1969 i 1979) i el Premi Lletra d'Or (1979) per Invasió subtil . Tísner va ser finalista del Sant Jordi el 1965 amb Les dues funcions del circ i el va guanyar l'any 1973 amb L'enquesta del canal 4 . Li va ser adjudicat el Prudenci Bertrana (1969) per Prohibida l'evasió i el Premi Ciutat de Barcelona i Crítica Serra d'Or (1990) per les seves memòries Viure i veure . Cal reflexionar sobre aquestes absències del cànon. Reflexionar-hi i corregir-les.

Afortunadament, els lectors els han demostrat sempre una gran fidelitat. Tots tres han trobat el seu públic: Sales per una novel·la que en realitat en són quatre, Tísner per les memòries o per la seva ironia i Calders perquè roman en la nòmina de "contistes" catalans il·lustres de tots els temps. Però tots tres van donar molt més de si i cal que se sàpiga. De Sales cal remarcar-ne la feina com a editor, que és absolutament imprescindible, fins al punt que va construir un dels pilars de la narrativa catalana contemporània amb la creació d'El Club dels Novel·listes i la publicació de l'obra de Llorenç Villalonga o la de Mercè Rodoreda. Però també els seus epistolaris i correspondències amb la mateixa Rodoreda o amb Màrius Torres són d'una importància capital per a la nostra cultura, i és urgent recuperar-ne la poesia. Calders i Tísner van transitar pel terreny de les Belles Arts: el primer -llavors Pedro de Alcántara Caldés Rusiñol, atès que els cognoms no apareixen catalanitzats fins al final de la guerra-, va estudiar i treballar com a dibuixant tècnic tota la seva vida activa, Tísner va fer de caricaturista polític i és traductor al català d'obres com ara Cien años de soledad , de Gabriel García Márquez, o L'Aleph , de Jorge Luis Borges.

El 2011 ha estat, sens dubte, una bona collita per a la literatura catalana. 2012 arrenca amb força. A més del trio d'asos, enguany també es commemoren els 50 anys de la publicació de Nosaltres, els valencians , de Joan Fuster i de La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Tot plegat una mà de cartes que ens permeten augurar tot un full de les lletres catalanes! Brindem?