Un full en blanc pot canviar el món?

Un full en blanc s’ha imposat com a símbol de l’onada de protestes a la Xina contra l’autoritarisme del govern de Xi Jinping. És una imatge fascinant que reobre un debat que fa perdre la son a tots els moviments socials: per què unes protestes funcionen millor que d’altres. Si el full en blanc ha fet córrer més rius de tinta a la premsa internacional que, per exemple, els llaços grocs, podríem sospitar que la creació d’una imatge especialment encertada pot contribuir a una causa. Dit en paraules més grans, és la vella pregunta sobre la relació entre educació estètica i educació política, o entre art i revolució.

Com bé han explicat els periodistes, el recurs del full en blanc neix de consideracions estrictament pragmàtiques. En una dictadura en què els artistes estan perseguits i la televisió manipula les retransmissions del Mundial de Qatar perquè el poble xinès no pugui veure la resta del món sense mascareta a les graderies, el full en blanc és un exemple típic d’allò que diu que la imaginació és la filla de la necessitat. La idea és que no es pot detenir algú que expressa una forma sense contingut. Com que tothom sap què hi ha al darrere, amb un full en blanc s’hauria de poder comunicar el missatge de protesta i eludir la policia i la censura al mateix temps.

Però jo diria que la força d’aquesta imatge va més enllà d’una expressió d’enginy antirepressor i toca un canvi d’època. Tradicionalment, per tal que una imatge captés l’atenció en el circ mediàtic s’havia confiat en l’estratègia del xoc. Ho assumeixen col·lectius tan diferents com terroristes, fotògrafs de guerra o líders de moviments socials quan dissenyen les seves accions perquè siguin espectaculars. Com vam sentir molts cops durant el Procés català, “cal pensar en la foto”. En una economia de l’atenció global hipercompetitiva, només les imatges més carregades podran cridar l’atenció i sacsejar consciències.

En canvi, el full en blanc ens atrau per la via de la reducció. Contra mecanismes atàvics per captar els ulls humans, des de la violència fins als cossos despullats, del foc a les marees humanes vestides d’un color llampant, el full en blanc és una imatge extremadament artificial que pressuposa que la mirada del públic està educada estèticament. Perquè el minimalisme i la ironia causin un impacte, cal que el minimalisme i la ironia s’hagin convertit en trops centrals de la cultura. 

Tot plegat voldria dir que l’avantguarda comença a recollir els fruits que va sembrar. Encara que l’art modern se sol explicar com una pulsió narcisista per la novetat, en realitat els artistes d’avantguarda no paraven d’escriure que volien ajudar a alliberar la humanitat. L’estratègia consistia en esporgar la imatge fins al més essencial: els impressionistes comencen amb la llum, els cubistes continuen amb la perspectiva, els surrealistes amb els somnis, i anem avançant fins que ens trobem davant d’imatges purament abstractes sense cap vincle aparent amb la realitat. Darrere de tot plegat hi havia una motivació política: contra un progrés desbocat que ho arrasava tot, els artistes buscaven imatges que poguessin sobreviure als terrabastalls de la història i transmetre un missatge de llibertat per a qualsevol persona de qualsevol època.

El full en blanc xinès suposa la democratització d’una imatge inconfusiblement avantguardista, que fa pensar especialment en les obres de Kazimir Malèvitx com ara Blanc sobre blanc o Quadrat negre sobre fons blanc (els títols expliquen perfectament les obres), i que ell definia com “el punt zero de la pintura”. Segons Malèvitx, que va ser un optimista de la Revolució Russa, la tasca més difícil és aconseguir que la gent perdi la por a la destrucció de la societat tal com l’ha conegut. L’atac de l’avantguarda contra les imatges tradicionals és un gest que hauria d’ajudar les masses a vèncer les resistències al canvi que perpetuen tantes injustícies.

Com totes les avantguardes, al principi els quadres de Malèvitx van ser ridiculitzats i incompresos. Però avui, gràcies als museus que els reivindiquen, als col·leccionistes que els compren, i a la història de l’art, que s’ha popularitzat, tots ens els mirem amb més o menys respecte i som capaços de dialogar amb aquests codis moderns. Veient com els xinesos enarboren un full en blanc per demanar més drets i llibertats, qui sap si una revolució, la idea que una certa educació estètica reforça una certa educació política deixa de semblar una bajanada, i es poden mirar amb uns altres ulls els quadres i els manifestos que diuen que l'art pot canviar el món.