Fuites de dades

Al segle passat, quan la gent encara escrivia els telèfons i les adreces dels seus amics i coneguts en llibretes de paper, una jove francesa anomenada Sophie Calle en va trobar una en un carrer de París. La llibreta pertanyia a un senyor que es deia Pierre D. i que hi havia anotat la seva adreça per si la perdia. Sophie Calle es va sentir intrigada per la identitat d'aquest senyor i va decidir fotocopiar totes les pàgines de la llibreta d'adreces abans de retornar-l'hi per correu. Poc després, va començar a trucar alguns dels amics i coneguts de Pierre D. i els demanava si podia passar a veure'ls. Durant setmanes, va visitar les persones que accedien a parlar amb ella, els preguntava coses sobre Pierre D. i feia fotografies d'objectes o espais que tenien alguna relació amb ell. Després de cada entrevista, Sophie Calle publicava una columna i una foto al diari francès Libération . Així va anar creant una mena de retrat d'aquell home desconegut, a partir de les mirades dels que sí que el coneixien.

Les 28 columnes i fotos sobre Pierre D. van anar més enllà del diari i es van exposar en galeries i museus, amb el títol de La llibreta d'adreces . Aquesta va ser una de les primeres obres de Sophie Calle, una artista conceptual que fa més de trenta anys que treballa amb molta minuciositat, una mica d'intrusisme i una bona dosi d'exhibicionisme, sobre la identitat, la intimitat i els límits de la privacitat.

Naturalment, a Pierre D. no li va fer gens de gràcia aquesta intromissió a la seva vida privada, per més que fos en nom de l'art. Així que va fer els possibles per pagar Sophie Calle amb la mateixa moneda: va buscar i rebuscar fins que va trobar una fotografia d'ella nua i va demanar al mateix diari Libération que la publiquessin. El diari hi va accedir, i Pierre D. va cantar victòria. Però en contra del que ell s'esperava, a Sophie Calle aquesta venjança li venia com l'anell al dit.

Les coses han canviat i avui en dia ja no ens cal demanar a un diari que publiqui una fotografia que volem mostrar al món, com tampoc no ens cal perdre la llibreta d'adreces per sentir-nos exposats. I si no, que ho preguntin als 77 milions de clients de Sony de tot el món, que la setmana passada es van assabentar que les seves dades personals són en mans de pirates informàtics. Sembla que els investigadors de seguretat que Sony ha posat a treballar per esclarir els fets han trobat fòrums a internet en què suposadament s'ofereixen dades de dos milions dels seus usuaris a un preu no especificat. Els possibles compradors segur que tenen plans més maliciosos que escriure columnes al diari Libération .

I llavors surten els de Sony, que han trigat un parell de setmanes a fer pública aquesta fuita sense precedents, i demanen als seus clients arreu del planeta que vigilin els comptes bancaris per si hi troben moviments estranys, i que no es fiïn de correus electrònics en què els demanin contrasenyes o alguna altra informació privada. Les associacions de consumidors de casa nostra ja han avisat que si els usuaris detecten un ús fraudulent de les seves dades, no els serà fàcil encarar-se amb Sony per demanar-los responsabilitats. El fet que l'empresa tingui la seu central al Japó i que els servidors on estan emmagatzemades les dades robades siguin als Estats Units complica molt la situació a escala jurídica. Això gairebé obliga els futurs usuaris perjudicats a fer pinya per compartir esforços i despeses en lletrats, si volen aconseguir algun resultat favorable.

És a dir, que Sony no ha fet els deures en matèria de seguretat virtual i ara els que han de córrer a solucionar-se els problemes que se'n deriven són els usuaris. En podrien fer un nou joc per a la PlayStation. S'anomenaria Grand Theft Data i els usuaris, per variar, no jugarien a ser gàngsters que roben cotxes a tort i a dret, sinó que serien els herois que vigilen tots els comptes corrents del món, per evitar que els malvats pirates informàtics els buidin. Així, si Sony tornés a tenir problemes de seguretat, ja tindrien els clients entrenats a vigilar comptes corrents.

Però, tornant al problema, el més inquietant és que si un gegant com Sony no aconsegueix evitar un atac com aquest, què podem esperar de moltes de les altres empreses que també disposen d'informació que, en cas de fuita, ens fa vulnerables?

Les dades que les empreses tenen dels consumidors són un material d'un valor incalculable que, afortunadament, està protegit per una llei de protecció de dades que impedeix a les empreses de mercadejar-hi. Però les lleis no fan la feina d'una caixa forta i tampoc serveixen com a tallafoc a la xarxa, i ja se sap que tot el que és preuat és sensible de ser robat.

Nosaltres ja podem anar posant panys i forrellats a les portes de casa, instal·lant antivirus als ordinadors, o anant amb compte amb la informació que publiquem a les xarxes socials, que el valor se'ns va escapant per les escletxes dels sistemes informàtics de les empreses en què confiem.