Fuita, fuga i fugida

Una bona manera d'enriquir l'estàndard és diferenciar sinònims especialitzant-los. Fuita , fuga i fugida tenen el mateix sentit bàsic però els professionals de la llengua competents no en fan un ús aleatori i amb aquest ús els resemantitzen.

Fuga és un cultisme pres del llatí tant si vol dir fugida com si vol dir composició musical . Però en el sentit -avui ja força insòlit- d'entusiasme fugaç ("Ho va escriure endut per una fuga"), Coromines defensa que té la mateixa arrel que foc i fogós .

Fuita era fugida en català antic. Deriva del participi arcaic fuit , que només conserva certa vitalitat -al costat del verb fúger(e) -, en parlars balears i del nord del Principat.

Fugida és el mot d'ús més general i sentit més genèric. Expressa l'acció de fugir sense cap altra connotació. Per això no és incorrecte, però sí impropi, parlar de fugida de gas , i tampoc acaba de ser del tot ajustat fugida de presos.

Per dir que un fluid fuig per un forat, incloent-hi la informació, fui ta -la leak de Wikileaks- és la forma més apropiada. Potser més fins i tot que fuga , més pròxima al sentit de fugar-se (fer-se escàpol), un verb que ja només el DIEC2 es resisteix a admetre.

Ningú admet, en canvi, donar-se a la fuga . Per evitar calcar aquesta peculiar locució castellana podem dir simplement fugar-se , escapar-se , evadir-se , etc. I la millor prova que fugar-se serà aviat al DIEC2 és que una fitxa de l'ortodox Optimot ja el recull com a alternativa a donar-se a la fuga.