A diferència de molta altra gent d’esquerres, no he estat mai antiamericà. La cultura anglosaxona, i més particularment la nord-americana, m’ha entrat sempre bé a través de la literatura, la música, els esports, el cinema i la televisió. Tinc molts herois estatunidencs. No només gràcies al talent individual i la creativitat. També per l’esperit emprenedor, la capacitat d’agermanar art amb indústria, la llibertat creativa, l’optimisme vital. Pel mateix motiu, entre els EUA i la Xina, sempre he tingut clar quin era el meu bàndol. Entre els EUA i l’Iran, no cal dir-ho. Soc un occidentalista convençut.
Però ara resulta que entre els EUA i Rússia (on també tenia clares les meves preferències) ja no cal triar: Trump i Putin són al mateix costat de la Història. El costat dels sàtrapes, els intolerants, els bel·licistes i els negacionistes. El costat dels cínics i dels carallots que no sospiten que ho són –és a dir, dels estúpids–. Quan el vicepresident Vance va plantar-se davant dels líders europeus i va exclamar que “a Washington hi ha un nou xèrif”, va aconseguir provocar en mi un amarg triplet de sensacions: indignació, vergonya aliena i basarda. Trump, pel que sembla, ha fet escola. Ja no és un boig solitari, sinó el cap visible d’un ramat d’enzes disposats a conquerir l’hegemonia “cultural”. Els Estats Units són una potència nuclear en mans d’un grup de cowboys fatxendes i illetrats. És una distopia televisiva de mala qualitat.
No és el primer cop que m’enfado amb els EUA. De jovenet em va passar amb Ronald Reagan, a qui trobava un temerari i un actor de sèrie B, i després amb George Bush fill, que m’irritava amb la seva solemnitat fingida, sempre desmentida per la seva mirada bovina. Tots dos eren presidents militaristes, que van exportar mort i destrucció, i van impulsar, per fases, la revolució neocon que, d’alguna estranya manera, ha acabat generant el monstre del trumpisme. Però, per la raó que fos, abans intentava separar l’obra de l’artista, com es diu ara. L’Amèrica de Bush continuava essent, també, la de Woody Allen, els Cohen, Kubrick, R.E.M., Nirvana, Prince,Paul Auster i Els Simpson. Sobretot, la d'Els Simpson. Perquè jo, quan em pixava de riure veient un capítol d'Els Simpson, sempre pensava: "En aquests moments, a Wisconsin hi ha un paio rient del mateix capítol que tu. I segurament és un tronat que va votar Bush. Per tant, un fil invisible ens uneix per damunt de les diferències culturals i polítiques".
Com que m’he fet gran, ja no penso igual. Ja no trobo aquest fil invisible; i, de fet, no vull trobar-lo. Les coses han canviat. Al cap i a la fi, Reagan se les havia amb l’URSS, i Bush amb Bin Laden i el trauma de l’11-S. Això d’en Trump és tota una altra història. Els EUA no estan sota amenaça, sinó que han esdevingut una amenaça mundial. No és que els americans hagin votat Trump a pesar dels seus defectes i dels perills que anticipa; l’han votat precisament pels seus defectes (que de sobte han esdevingut virtuts) i pels perills que anticipa (que ens presenten com a oportunitats). La victòria de Trump, i la seva creixent hegemonia, està edificada en els seus diners, el seu cinisme, la seva lògica adolescent, la seva caricaturesca posada en escena. Tot plegat seria simplement ridícul, si la Casa Blanca no tingués el poder que té i si les polítiques que surten del binomi Trump-Musk no poguessin afectar dramàticament les nostres vides.
Tant de bo d’aquest mal en surti alguna cosa bona, com ara una política decidida dels països europeus cap a la unitat d’acció, per fer de la Unió Europea un espai segur i democràtic, una fortalesa de la llibertat i dels drets individuals en un món cada cop més presoner de la testosterona autoritària que brolla d’Occident i d’Orient. I tant de bo Catalunya, malgrat els desencisos i l’esgotament, sàpiga resistir-se a la pinça del neocarlisme autòcton, el falangisme d’importació i l’alt-right global.
He d’admetre que no renunciaré a tot el que la cultura nord-americana té de bo i de divertit i que, per tant, continuaré mirant Els Simpson. Però t’he de dir, benvolgut tronat de Wisconsin que estàs mirant el mateix capítol que jo: m’és igual si riem del mateix. Mentre votis Trump, no tenim res a compartir. Com diria Bellingham: fuck off.
