"Fuck, fuck, fuck!": històries de Nova York
Arribem a Nova York en un autobús barat de joves amb auriculars i la mirada fixa al mòbil. Cap seient orfe. Hem sortit fa una hora i mitja de Filadèlfia, per poc fem tard. Com en una cursa boja, el cotxe del Kent volava per carrers suburbials plens de sots fins que miraculosament s’ha aturat davant l’autocar per impedir-li la sortida. La suposada estació d’autobusos era un aparcament desolat enmig d’una àrea comercial. No el trobàvem. El Kent ha renegat els últims minuts, fuck, fuck, fuck. Però ho hem aconseguit.
Fins a veure la silueta dels gratacels de Manhattan, el trajecte ha estat d’una primavera que comença a despuntar enmig de paisatges industrials. Aquí no els falta aigua ni riquesa. Mal repartida, esclar. Decidim caminar cap a l’apartament de la Caroline, en un quinzè pis d’un complex descomunal a la West End Avenue, a la part baixa de Central Park. El porter ens atura. Sense credencials, és tan difícil entrar als EUA com fer-ho en un d’aquests blocs. El de la nit és més simpàtic, confon el nostre català amb l’italià i es posa a parlar-nos. Resulta que és albanès. Aquí, són munió els porters que venen d’Albània, país que va quedar marcat per l’autarquia comunista d’Enver Hoxha i, sense solució de continuïtat, pel pitjor neoliberalisme: molts van fugir cap al somni americà.
A Nova York, el somni (i el malson) és a cada cantonada: luxe i rodamons. Passem una nit en una pensió rònega, amb panerola inclosa de benvinguda. L’endemà ens refem a la renovada High Line, via de tren elevada convertida en jardí: la transformació urbana és possible. El taxista Pedro Serra, 82 anys, ens porta a casa la Suzanne, acollidora illa de pau a prop de la Universitat de Colúmbia. L’home va arribar de Puerto Rico als 18 anys. Té 7 fills i 12 nets. Treballa 6 hores al dia conduint: perquè vol. Ja no li caldria. Avui seria un rider en bici. I ensumaria tot el dia maria, la flaire extraoficial de NY.
Això que es digui Serra ens ha fet gràcia. Aquí tothom busca els seus ancoratges culturals: és una activitat turística més. N’hi ha que juguen amb el mòbil a trobar objectes amagats pels carrers: el geocaching, que també practiquem amb el Feliu amb relatiu èxit en un parc de China Town, entre avis que fan taitxí o juguen a cartes. Al MoMA, hi caic de quatre potes: vaig topant amb la catalanitat invisible dels Torres-García, Picasso, Julio González, Miró, Gaudí, Dalí... Només s’esmenta la influència catalana en el pas del muralista mexicà Diego Rivera per terres espanyoles, on va trobar "les oliveres catalanes" i va inspirar-se en Montserrat, "a mountain in the region". En fi, estem ben representats en aquest fabulós temple de l’art, però no existim explícitament.
El 1869, Baudelaire escrivia: "Quin estrany fenomen trobem en una gran ciutat, tot el que ens cal fer és badar amb els ulls ben oberts". Era l’arrencada de la massificació industrial urbana, els Temps moderns que van inspirar Chaplin i les avantguardes. Això, passejar i deixar-se portar pels impactes de l’arquitectura, la publicitat i els avenços tècnics, és el que seguim fent a les meques urbanes els turistes d’arreu del món, com a aprenents d’artistes armats amb mòbils.
A vista d’ocell, el somni americà és preciós. Des de l’avió, a Filadèlfia vam veure els barris infinits de casetes, camps de golf, boscos, fàbriques i el downtown de gratacels. És com la nostàlgia indígena, que als museus queda bé. Però gairebé no resta res de les comunitats i llengües originàries (al carrer, el castellà sí que està molt present... i el xinès). O com l’èpica de la immigració i del melting pot, tan atractiva (i dramatitzada) a les vitrines d’Ellis Island. La Zona Zero també l’han fet poètica: la remor de l’aigua et silencia enmig d’una vida frenètica que t’estira. Els altres dos grans eixos de la memòria i el futur nord-americans: els diners, amb Wall Street com a temple, i la llibertat. Sempre en marxa, els fa més por aturar-se que equivocar-se. "On és la llibertat, és el meu país", va dir Benjamin Franklin. Però alguns, Trump al capdavant, ho interpreten d’una única manera: la llibertat només de fer diners.