Fu Manxú

El funcionari puja a l'ascensor. Està emprenyat. Sembla que només ells han de carregar amb tots els sacrificis: els redueixen el sou, els fumen els complements, no contracten ningú... Sí, ja ho ha entès això de l'austeritat, que no hi ha més remei, que els polítics van gastar molt més del que teníem i ara toquen vaques magres. Però hi ha alguna cosa que no lliga. El funcionari coneix força polítics i no tots són estúpids, al contrari, la majoria són gent honesta i preparada. No entén com és que van gestionar-ho tot tan malament. I més sabent com sap que comptaven amb gent de talent que els assessorava, grans economistes. De fet, ara que ho pensa, són els mateixos economistes que avui els assessoren a l'hora de les retallades. Abans aconseguien recursos inacabables, convidaven a gastar-los i, d'un dia per l'altre, comminen a estalviar. És estrany. Si avui veuen tan clar que allò d'abans era insostenible, com és que ho van fomentar amb tanta alegria? El cas és que els assessors ara manen més que mai. Són els únics que tenen la clau de la salvació. Tenen el poder. Fins i tot Zapatero, el president més esquerranós de la democràcia, va haver de renegar de tot el que havia defensat i rendir-se a complir les seves ordres fil per randa, encara que sabia que això significava la seva mort política. I és que ara els tecnòcrates manen molt. Ens van regalar milions perquè ens compréssim tots els capricis i, després, ens anuncien que el desastre és a dues passes i que només ells poden evitar-lo. I així han pres el poder. El poder de debò. En alguns països com Itàlia i Grècia, directament, fent fora els polítics que van guanyar les eleccions. Però, d'on van sortir tots aquells diners que ens van deixar gastar? Com els van aconseguir? El funcionari ha llegit que el màxim creditor d'Espanya en aquesta difícil època és la Xina. Quan tothom s'arronsava a l'hora de comprar deute espanyol, la Xina deixava anar calés a mans plenes. Si no fos perquè aquestes coses només passen a les pel·lícules, semblaria tot plegat una estratègia del Doctor No per dominar el món. O de Fu Manxú.