Els fruits del ginjoler

El 4 de febrer, al carrer Arimon, davant el Centre de Serveis Socials de Sant Gervasi, hi va tenir lloc una cerimònia singular al voltant d’un arbre. No sé si els barcelonins som del tot conscients de l’abast i importància d’aquell senzill gest de memòria local. En una part de la parcel·la alliberada de la pressió immobiliària, al peu d’una mitgera rehabilitada per l’Institut del Paisatge Urbà i l’Escola de Disseny i Art Llotja, Guillermo Aguirre Núñez i les autoritats municipals descobrien una placa on es llegeix “Isabel Núñez (Figueres, 1957 - Barcelona, 2012). Escriptora i activista social, va lluitar per la salvació d’aquest ginjoler bicentenari”.

Aquell matí d’un dissabte qualsevol d’hivern érem un munt de persones les que ens arrapinyàvem sota les branques nues del ginjoler victoriós. No era la primera vegada que hi anàvem buscant reconnectar-nos amb l’esperit vital i ample de la Isabel Núñez. Però aquest cop la dimensió del reconeixement institucional, per qui el feia, ens va recordar que a Barcelona, a més de persones, s’hi desnonaven també arbres.

Cinc anys després de la mort de la Isabel, la seva lluita és encara invisible als ulls de molts. La reivindicació de l’arrelament de la natura en la ciutat, de la seva aliança necessària amb els nostres carrers i edificis per configurar el paisatge urbà, és encara imperceptible per a la majoria. La crisi d’una contaminació ambiental creixent potser ajuda a tenir-ho més present, però la lluita de què parlem va més enllà de la capçada d’un arbre, de la seva ombra benèfica o dels ocells que pugui acollir. Va de justícia poètica. De donar a qui dona vida l’espai perquè creixi. Més enllà de preveure la mida dels escocells al voltant dels troncs dels arbres, de protegir el buc de les seves arrels quan es fan els moviments de terra per a la fonamentació de les construccions, va del fet que ha estat la voluntat d’una sola dona la que ha salvat el destí d’un ginjoler bicentenari.

Vaig conèixer la lluita de la Isabel per salvar aquest ginjoler sent regidora de l’Ajuntament de Barcelona. Era des de dins, durant les trobades mensuals de l’equip de govern. La responsable de l’àrea de Medi Ambient ens anava informant de les negociacions i els seus moviments davant la pressió ciutadana. De sobte, enmig de reunions monòtones, aprovant extenuants expedients de projectes d’edificació, la màquina greixada de l’urbanisme quedava aturada pel bri d’aire fresc d’una reivindicació genuïna: clemència davant l’assassinat d’un arbre i l’esfondrament del paisatge urbà d’un carrer de la ciutat. Allò, per inesperat i poc freqüent, em resultava increïble. Obria els ulls i somreia per dins. Vaig prendre’n bona nota: algú iniciava allà fora la reVolta.

Va arribar el dia de la meva dimissió i el final de la meva feina com a regidora de Ciutat Vella. Incapaç d’influir en la resta de membres del govern per aturar el planejament d’un hotel al costat del Palau de la Música, vaig acceptar que calia posar fi a l’intent de treballar des de dins. Des d’allà era molt difícil fer micropolítica. Política concreta de les petites coses. Així ho anomenava la Isabel Núñez en el seu llibre La plaza del azufaifo (Melusina, 2008). Per a ella la micropolítica era l’única manera de salvar la ciutat de Barcelona dels analfabets de la democràcia.

Poc després, l’editorial Comanegra i la família Cirici em van donar l’oportunitat de restaurar i actualitzar la guia d’Alexandre Cirici i Pellicer, Barcelona pam a pam (Comanegra, 2012). En el moment de dissenyar la portada del meu annex “Per no perdre peu”, vaig comptar amb la col·laboració fotogràfica del seu net, l’Hug Cirici, que em va demanar que fes arribar personalment el llibre a la seva tieta, Isabel Núñez. Vaig tenir, de la mà de l’Hug, la sort de poder visitar-la a casa seva, on s’estava a causa d’una malaltia que l’havia de portar a quiròfan el mes següent. Li vaig regalar el llibre mentre buscava l’aprovació silenciosa de la resta de llibres de la seva biblioteca, veritable pell de la casa. Al llarg de tres hores vàrem parlar de l’amor per Barcelona que Cirici, ella i jo compartíem. També vaig poder donar-li notícies de com la seva lluita havia aconseguit sacsejar d’arrel el funcionament ordinari de les reunions de govern de la ciutat. Rèiem. Li vaig agrair la seva victòria. L’hi vaig agrair perquè em feia més dolça la meva derrota. Li vaig dir que el ginjoler era per a mi el símbol de la reVolta i que era impossible que ella morís ara que el dins i el fora de l’Ajuntament s’havien trobat per continuar-la.

Després d’aquell dia vaig seguir el meu diàleg amb ella a través de les fotografies que compartia del retall de cel que veia des de casa seva. ¿Ella moria i l’arbre sobrevivia? El dia 4 de febrer d’enguany, enmig del gest micropolític col·lectiu de llegir el seu nom en una placa, vaig poder resoldre l’enigma. Érem davant la metamorfosi d’una escriptora en arbre. Vaig entendre que les fotografies dels cels que ens regalava eren la seva darrera escriptura. El seu darrer missatge per tal que la reconeguéssim feta arbre en veure de nou el cel emmarcat per aquells edificis del seu voltant. Érem davant la darrera traducció que ella ens feia de la saba que puja i pren forma dels fruits vermells a les branques. Transmutats en arrels aèries del ginjoler-dona, autoritats, amics i familiars vàrem anar abandonant l’ hortus conclusus del carrer Arimon. A les butxaques hi vaig guardar un grapat de gínjols amb el compromís ferm de plantar-los en testos i a tot arreu com a símbol de totes les lluites que ens caldrà seguir fent des del carrer.