La frontera
No hi ha tirania del present immediat que valgui per no continuar parlant del que s’ha anomenat com la massacre de Melilla. Això és: vint-i-quatre de juny del dos mil vint-i-dos, assassinat a nit tancada de desenes de persones que provaven de travessar la frontera amb Espanya a la tanca de Melilla. Un ball de xifres per dir quanta vida hi havia abans del que ara en diem "tragèdia", tot repetint el llenguatge institucional de la frontera. Un llenguatge que parla de "tragèdia", com també parla de "migrants", "màfies", "forces de seguretat", "integritats nacionals", "cooperacions" diverses, "ordres" i "bones resolucions".
No és d’aquest llenguatge que enraona l’autora xicana Gloria Anzaldúa al seu llibre Borderlands / La frontera (1987). Ella, quan designa el llenguatge de la frontera, es refereix a la parla dels "travessats": els prohibits, els problemàtics, els de raça mesclada, els mig morts, “els que creuen, els que passen per damunt o travessen els confins del que és «normal»”. Una llengua contaminada de tensió, ambivalència i malestar. Una llengua que acull la mort com una forma més de conjugar-se. La llengua de qui creua, passa per damunt o travessa. Ho explica així: hi ha qui parla sense sentir-se segur dins la vida interior del seu ésser. Quina és, doncs, la llengua que parlen els heretges?
Anzaldúa sostéque la frontera –ja sigui física, psicològica, sexual o espiritual– sorgeix amb la trobada de dues cultures, amb subjectes diferents ocupant el mateix territori, quan l’espai entre les persones, afirma, s’encongeix amb la intimitat compartida. Ho escriu amb una barreja bastarda de llengües –entre l’anglès, l’espanyol imperial, el dialecte del nord de Mèxic– fins a crear un nou idioma que encunya com el llenguatge de les terres frontereres. Una llengua desconeguda. Una llengua a venir. És un espai de mort i de vida, una trobada a mig sender entre el creixement i la desfeta.
Confinar la frontera a un espai metafòric, però, és ignorar la materialitat del que pensem com un símbol. La frontera, un la palpa quan la viu (“este es mi hogar / este fino borde de / alambre de púas”), quan descobreix que en la pell sense costures de la terra i en la mar sense tanques, igualment s’hi poden traçar límits. Tornem al vint-i-quatre de juny i a les paraules d’un president estatal que descriuen l’assassinat massiu com una "bona resolució": l’espai és Melilla i el temps, el nostre.
Anzaldúa va ser la primera persona en sis generacions que va marxar del Valle, Texas. Li retreien que ho fes per voluntat. Li deien que li agradava la mala vida. Lesbiana xicana criada en la religió catòlica i educada per ser heterosexual, va escollir la fugida. Constantment, narra, es troba entrant i sortint del que és blanc, catòlic, mexicà, indígena, forjant dia rere dia una identitat que es fonamenta en el gest de resistir. Hi torna: parlant una llengua que ansieja rendir comptes, que vol la llibertat per tallar i esculpir el propi rostre, que anhela fabricar els seus déus particulars.
Dos dies després de la massacre de Melilla, van arribar les notícies dels enterraments en fosses, secretament i sense autòpsia, dels assassinats. Les imatges: un descampat àrid i talls anònims a terra. Diuen que és un cementiri. La terra remoguda i al final, a l’horitzó, el perfil d’una ciutat fronterera. "Tomba", una altra paraula: del llatí tumulus, fa referència al monticle de terra amb què, antigament, es cobrien els sepulcres. Ara, però, no hi ha ni una petita muntanya de terra que cobreixi els morts, en acabar, ni cap llosa amb un nom i una data que sigui testimoni de la vida robada. El silenci fet carn. També l’orfandat de qui parla una llengua òrfena.
Perquè els heretges –vull dir: els "travessats"– tenen parla, idiomes que articulen “amb llengües de foc”, com escriu Anzaldúa. Llengües que s’enterren. Que constantment es perden. I ja no és només que cada llengua sigui una manera única de designar el món –i, per tant, de generar-lo–, és que, seguint el que exposa Anzaldúa, una no es pot sentir orgullosa de qui és si no es pot enorgullir de la llengua que parla (“jo soc la meva llengua”) i quan, amb voluntat o sense, una decideix fugir, no pot deixar d’endur-se l’idioma que carrega. Vèncer la tradició del silenci seria alguna cosa semblant a escriure els noms, amb les seves llengües, amb els seus abecedaris íntims, de cada persona que perdura en el gest de travessar. Que es fa habitant de les paraules en cada moment que el deixen viure.