Per una frontera a la Panadella

L'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, fotografiada al Tram Besòs.
3 min

“No crec que Ada Colau torni a ser alcaldessa de Barcelona”. La frase me la va dir un taxista fa un any enmig d’un embús on vaig veure formigues coixes i bòrnies arribar al seu destí abans que nosaltres. Ada Colau no tornarà a ser alcaldessa de Barcelona per molts motius. Però el cotxe en serà un. Brum!

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

L’alcaldessa Fórmula 1 prem l’accelerador i està agafant el cotxe més que mai. En una entrevista al Bàsics de Betevé va dir que la majoria de cotxes que circulen cada dia per Barcelona són de fora de la ciutat. I, esclar, no pot ser que els barcelonins no puguin respirar aire net per culpa que les altres administracions no hagin fet els deures amb els trens de Rodalies, pàrquings, etc. Brum! Al MeteoMauri de Catalunya Ràdio es va embalar: “El dret a accedir a Barcelona no pot passar per sobre de la gent que hi viu”. Sí senyora: primer els de casa.

Em consta que hi ha força persones de la resta de Catalunya que estan d’acord amb Colau. Un exemple. Som molts els que fa anys que treballem per construir una frontera a la Panadella. Calen passaports per franquejar-la. Aranzels. Taxes. Suborns. Contraban. Guàrdies amb gorra de plat i escopeta de caçar guatlles... És clar que el dret a accedir a ciutats i pobles de tot el país no pot passar per sobre de la gent que hi viu. Certament, el cotxe és un problema per a tots. Primer el fum de casa. Us fumarem. Us fotrem.

Sí, estem d’acord. Jo tampoc vull cotxes per la ciutat. Em foten nosa, fàstic, vomito. Com motos, patinets, bicicletes... Però l’eixamplat Ildefons Cerdà està mort. Vull dir que pretendre que la Barcelona del segle XXI sigui com la del segle XIX (com alguns volen) és esnifar llambordes barcelonines com a droga elitista. Com ambicionar que els horts urbans salvaran el planeta. Potser aquest és el tema. Fum, fum, fum. I no és Nadal. El cotxe és un problema. Cert. El cotxe del de Terrassa, però també el del de Barcelona.

Barcelona es creu que és una illa. Una superilla. Una ciutat amish. Sola a l’hiperespai. Que els que arriben al seu espai són extraterrestres. Selenites color ou ferrat amb còfia erecta verd fosforescent. Com està comprovat científicament, els barcelonins no tenen cotxe i no surten de la ciutat. No envaeixen res. Onanisme sideral-sidral metropolità. Potser aquest és el problema. Que el cotxe acaba sent un consolador sense plaer. Anem cap al planeta B-1.

El primer cotxe matriculat a Barcelona va ser un Berliet. B-1. 1907. Era propietat de Ruperto Garriga (de la família de la banca Garriga i Nogués). Com ja passa en moltes ciutats, al final només circularan els cotxes dels que tenen pasta. El cotxe també serà un coet d’ascensió social. Uns en tindran; els altres, no. Per això, quan veig els taxistes traient fum real, emprenyats, aturats, embussats... Taxistes, eh! Recordem: etimològicament són els professionals de la distància. De quina? Potser el problema és que no podrem anar enlloc. Ni sortir de Barcelona. I ni entrar. Anem cap a les fronteres. Sobretot fronteres mentals. I els primers que les construeixen són els que diuen que no volen fronteres. Els que creuen que Catalunya acaba a la Panadella. I que Catalunya és Barcelona. És el que té no viatjar. No moure’s. El cotxe (real i metafòric) és una manera de deixar de ser local, provincià i ser un ciutadà del món, universal, sense fronteres. 

Francesc Canosa és periodista
stats