Fer front a les violències sexuals des de casa

En aquest article compartim algunes de les reflexions i aprenentatges recollits al llarg de més de 10 anys de trajectòria fent tallers amb joves i les seves famílies. Abans d’endinsar-nos-hi de ple, volem deixar clar que avui ens centrarem en elles, en les filles, però que som molt conscients de la necessitat d’interpel·lar-los a ells a l’hora de prevenir i fer front a aquestes i a totes les violències masclistes.

Segurament, si estem llegint aquest article, ja hem donat més d’un tomb a la importància d’una educació afectiva i sexual feminista. Un dels temes que apareix de forma recurrent als tallers que fem amb famílies amb fills i filles adolescents i joves és com incloure la prevenció de les violències sexuals. Com ho fem més enllà del “no és no”, que és necessari però també insuficient. Entre les idees que comparteixen trobem el fet de mostrar-nos disponibles si en volen parlar, oferir-los espais de confiança, facilitar-los informació i serveis, donar-los missatges sensibilitzadors, etc. Felicitem-nos per tot això i agafem-nos-ho amb calma i convençudes que no comencem de zero.

Com concebem les violències sexuals? Quan ens proposem fer un acompanyament cuidat en casos de violència sexual, hem de tenir clar i poder entendre, tot i la duresa que implica, que les violències sexuals són un contínuum. Això vol dir que abasten tot tipus d’interacció sexual sense consentiment i, per tant, que ens toca ampliar la mirada. I és que sovint, i de manera més o menys inconscient, relacionem la violència sexual únicament amb unes pràctiques no consentides molt concretes basades sobretot en el coit. Quan limitem aquesta visió, el que fem és jerarquitzar i donar més importància a aquelles agressions que responen a aquest imaginari, i, per tant, és fàcil que donem menys pes o fins i tot que arribem a banalitzar altres pràctiques no desitjades que poden ser igual de violentes o que poden generar també molt malestar.

Atenció amb els dobles missatges. Per tot això, si bé és important fer arribar a les joves la importància de saber escoltar i respectar les seves necessitats, desitjos i plaers, també ho és fer-los saber que si en algun moment aquest procés d’escolta o de poder posar límits no és possible, també hi serem. També els brindarem aquest espai de comoditat, seguretat i intimitat. I és que moltes famílies ens expliquen la insistència amb què llancen alguns missatges a les seves filles: “no és no”, “no facis res que no vulguis fer”, “pots parar en qualsevol moment”, etc. I això, evidentment, és irremissible, però al mateix temps, darrere d’aquestes frases s’hi amaga un doble missatge que sovint se’ns escapa: quan diem a les nostres filles que han de saber posar els seus propis límits i empoderar-se a partir d’aquests, obrim la porta a la possibilitat que, si algun dia no poden o no saben fer-ho, no estiguin a gust explicant-nos-ho. D’aquesta manera, de manera inconscient, dipositem en elles una responsabilitat que no els pertoca: la de no decebre’ns o fer-nos mal.

On posem el focus? Dit això, si la jove comparteix amb tu que ha patit una agressió sexual, és important tenir clar que aquesta violència mai vindrà donada per la seva falta de confiança o pel fet de no haver sabut posar límits clars en un moment determinat. El pes ha de recaure sempre en qui l’ha exercit, i mai en com hi ha respost ella. Per tot això és important reconèixer que aquests processos probablement -i malauradament- ens són familiars pel fet de viure en un sistema patriarcal, i això ens fa entendre que es tracta d’una problemàtica social i no individual. I quan els temes no s’aborden a nivell estructural, en paguem les conseqüències a nivell individual. Per això cal que posem el focus no en responsabilitzar-la, sinó en acompanyar-la des d’una mirada respectuosa. I seguir els passos que ella decideixi sabent que no necessàriament -i bastant probablement- seran els que nosaltres seguiríem. Però ens toca deixar-li a ella un lloc central, un lloc de reconeixement on estar presents des del suport, des d’un segon pla.

Ser-hi quan i com ho necessiti. Aquesta reflexió ens porta a comprometre’ns a acompanyar atenent sempre l’impacte que la violència genera en la jove, independentment del que creguem que “hauria” de provocar. Cal que tinguem clar, doncs, que nosaltres hi som per acollir, acompanyar i legitimar tots els seus malestars, donant valor al que sent. Per això us proposem que doneu l’espai i la confiança a les vostres filles perquè puguin explicar-vos el que han viscut -sigui des de l’empoderament, des de la impotència o des de tants altres llocs- per buidar la indignació, la tristesa o el que necessitin treure, però sempre sense ni tan sols vorejar la culpa.

Davant la ràbia que ens pot generar i la dificultat que comporta escoltar això com a famílies, nosaltres també hem de poder trobar espais on compartir el nostre malestar, impotència, culpa… en definitiva, trobar el nostre suport recorrent a les nostres amistats o persones properes. Això, us ho assegurem, ens permetrà estar més preparades per ser un bon suport per a elles.

A partir d’aquí i un cop n’hem parlat amb la jove, hem de tenir clara la importància de no fer cap pas sense que ella hi estigui d’acord. Ens toca escoltar els seus motius i necessitats abans de fer qualsevol pas; la nostra filla, a menys que ens expliciti el contrari, té plena capacitat de decisió i nosaltres l’estem acompanyant en aquest procés. El següent pas, tal com hem comentat més amunt, és no minimitzar ni relativitzar l’agressió. Com ja sabem, aquesta depèn sempre de la percepció de la persona que la rep.

Suport per sanar. I des d’aquest ser-hi atenent el que la nostra filla necessita, anem avançant en un procés que ha d’acabar sent, sobretot, reparador per a ella. Per tot això, però, també volem fer-vos arribar un missatge de serenor, i és que a l’hora d’acompanyar una situació com aquesta és important preguntar-nos si la nostra situació o moment vital ens permet fer-ho. Potser ens va gran i necessitem suport, ja sigui d’altres membres de la família o bé d’una professional. Sigui com sigui, us encoratgem a demanar ajuda si ho necessiteu i a no carregar-vos més del que podeu. I és que aquestes violències poden ser devastadores, però també és possible sanar-les.