El front intern de la guerra
He explicat alguna vegada que un important exgovernant espanyol em va fer un comentari lúcid a propòsit de la cimera de l'OTAN que es va celebrar a Madrid a finals de juny. "Fixa't en les cares dels presidents", em va dir. "Ja veurem quants continuen sent-ho d'aquí a un any", va afegir.
La profecia del meu interlocutor va començar a complir-se ben aviat. El fotògraf de l'agència Efe Andrés Ballesteros va retratar un afligit Mario Draghi assegut al museu del Prado, parlant per telèfon poc abans d'haver de tornar precipitadament a Itàlia per intentar sufocar, sense èxit, una crisi de govern. El fracàs de Draghi també va ser el fracàs d'una Europa que assistia impotent a la caiguda del seu tecnòcrata preferit i a la convocatòria d'eleccions a la tercera economia de la zona euro. Com tothom sap, les eleccions del mes que ve a Itàlia podrien portar el consell de ministres italià a una aliança entre dues forces d'extrema dreta i el partit de Berlusconi. Deunidó…
El meu interlocutor, un polític amb molta experiència, era perfectament conscient que una guerra com la d'Ucraïna genera fronts interns. ¿A què ens referim amb fronts interns? Bàsicament, als efectes socials i polítics que la guerra genera als diferents països amb implicats (encara que es veuen graus diferents) en el conflicte. En el nostre cas, que els països de la Unió hagin assumit que la direcció politicomilitar que ha d'encarar i intervenir sobre el conflicte ucraïnès sigui l'OTAN està tenint i tindrà implicacions molt importants en els nostres sistemes polítics. Això d'Itàlia i la seva previsible caiguda als inferns de l'autoritarisme només és el principi.
Mentre els desastres humanitaris que provoquen els combats a Ucraïna van desapareixent de les escaletes dels telenotícies, es va normalitzant que una inflació desbocada, una crisi energètica que implicarà la reducció del consum d'energia en el millor dels casos i talls de subministraments en el pitjor i, en definitiva, una recessió econòmica feixuga, definiran la moda tardor-hivern que es prepara a Europa. Al mateix temps que la crisi climàtica ha aparegut aquest estiu amb tota la cruesa en forma d'incendis amb una capacitat destructora sense precedents, es blanquegen (o verdegen) les energies contaminants i es fa marxa enrere en bona part de les iniciatives, ja per si mateixes prou tímides, per afrontar el canvi climàtic a Europa.
Amb l'OTAN assenyalant obertament la Xina com a adversari i fent viatjar Pelossi a Taiwan en un acte de provocació que ni la nostra premsa més otanista va poder defensar, i amb Josep Borrell desfermat demanant gairebé un esforç militant a les poblacions europees per aconseguir la derrota de Putin, les possibilitats d'una escalada d'un conflicte en què un dels contendents és una potència nuclear, no fan més que créixer. Que en aquest context la patronal i els sindicats alemanys hagin unit les seves forces per advertir que, si continua aquesta dinàmica, la pau social es pot trencar ni més ni menys que en el cor econòmic de la Unió, hauria d'alertar els defensors de l'"estabilitat" que podem estar entrant en escenaris que la ja malmesa institucionalitat europea no pugui resistir.
Itàlia podria estar en mans dels ultres (molts fervents putinistes fins fa ben poc) el mes que ve però, si ens atenem al que diuen pràcticament totes les enquestes, Espanya podria estar en una situació similar molt aviat.
El procés de blanquejament de Feijóo presentant-lo com l'assenyat i moderat representant d'una dreta democràtica, per part de la progressia mediàtica, demostra, al meu entendre, una ingenuïtat notable. Pensen que això debilitarà Vox fins al punt que el PP podrà governar a Espanya com a Andalusia o Madrid i fins i tot, si no arribés als 175 diputats (cosa pràcticament impossible), creuen que el PP buscarà algun tipus d'acord amb el PSOE i amb totes les esquerres que diuen que s'empassarien el que calgui per no veure Vox al consell de ministres. Penso que s'equivoquen, de la mateixa manera que es van equivocar criminalitzant i ridiculitzant el pacifisme.
Si tot continua com fins ara, el PP governarà amb Vox i, els pròxims mesos, aprofitarà l'escenari de recessió per desgastar encara més el govern sense contemplacions ni renovacions del CGPJ. Un cop al consell de ministres, aliats amb una part dels aparells mediàtics i de l'Estat que fa temps que estan sobreexcitats per aquests anys en què han vist Podem i l'independentisme com l'amenaça més gran al seu corral, s'iniciarà un procés d'involució difícil d'aturar. En el caos sota les estrelles de la recessió i la guerra, la nostra dreta hi veurà una oportunitat cultural immillorable per a la definició d'un front intern en què l'eix de la seva acció política no serà ni l'economia ni els drets, sinó un nacionalisme espanyolista reaccionari que buscarà enemics per tot arreu: les feministes i la seva “ideologia de gènere”, els independentistes i comunistes que volen trencar Espanya i els migrants que amenacen la seguretat dels espanyols de bé. Ja hi ha prou experiències històriques per saber com podem acabar.
Només cal sentir els propagandistes de la dreta mediàtica que cada dia fan política des de telenotícies i tertúlies per tenir clar el que ens espera al front intern si les forces democràtiques (polítiques però no només polítiques en un sentit partidista) no hi posen remei aviat.