El front europeu de l’Estat Islàmic

Les bombes que van explotar a l’aeroport i en una cèntrica parada de metro de Brussel·les dimarts i van causar la mort d’almenys 30 persones no són més que l’última d’un seguit d’atrocitats terroristes perpetrades en un continent que comença a percebre aquesta violència espantosa com la nova normalitat. Hores després dels atemptats, l’Estat Islàmic (EI) en va reivindicar l’autoria.

Cal situar la matança en context: els EUA i els seus aliats occidentals estan colpejant amb duresa l’EI a les seves bases de l’Iraq i Síria. El grup jihadista podria estar finalment a la defensiva, però mentrestant deixa anar urpades a tort i a dret, estenent la seva lluita per la supremacia entre els jihadistes a tot el món. En aquesta conjuntura, Europa és un camp de batalla d’una importància cabdal.

Amb la col·laboració dels seus aliats occidentals i iraquians, les forces nord-americanes han fet retrocedir l’EI. Es calcula que el grup ha perdut un 40% del seu territori a l’Iraq i un 20% a Síria en comparació amb la seva màxima expansió, assolida l’estiu del 2014. S’han reconquerit grans ciutats, com Ramadi, i la pròxima a caure podria ser Mossul, la capital de facto de l’EI a l’Iraq. Responsables militars nord-americans asseguren que el grup ha perdut més de deu mil combatents.

Aquestes pèrdues perjudiquen l’EI per partida doble. El control d’un territori i la instauració d’un “califat” és una de les diferències importants entre l’EI i altres organitzacions jihadistes que l’han precedit. Els dirigents d’Al-Qaida s’han oposat durant molt de temps a aquesta estratègia esgrimint que és prematura i fins i tot temerària. Tot i això, la creació d’un “estat” on els musulmans radicals poden viure conforme a la seva interpretació de la llei islàmica ha permès a l’EI guanyar legitimitat i popularitat entre l’islamisme radical. La pèrdua de territori és un revés per a les seves ambicions i la seva legitimitat.

I encara pitjor: les desfetes militars fan mal a la imatge. La propaganda i els missatges destinats a reclutar adeptes donen una imatge triomfant del grup, segons la qual construeix una utopia per als devots i derrota els enemics de l’islam. Però el cas és que entre perdre territori i ser un perdedor no hi ha gaire distància. I l’EI no es pot permetre que se’l percebi com a tal en un moment en què competeix amb Al-Qaida per conquerir el cor i la ment dels jihadistes. Sovint, quan els grups terroristes estan estancats en el pla militar i temen perdre terreny en favor dels seus rivals, miren de captar reclutes i recursos exercint una violència espectacular.

L’EI fonamenta la seva imatge en l’èxit. Si fracassa militarment a l’Iraq i Síria, haurà d’obtenir victòries en una altra banda. Uns dies abans dels atemptats de Brussel·les, un terrorista suïcida vinculat a l’EI es va fer esclatar a Istanbul en una acció que va costar la vida a quatre persones i en va ferir desenes. El grup també ha reivindicat atemptats perpetrats al Líban i Egipte. Ha instaurat províncies que gaudeixen de diversos graus de fortalesa a la península del Sinaí i al Iemen, així com en altres països musulmans.

Però Europa és un escenari d’una transcendència particular. Els atemptats comesos a París o Brussel·les i potser eventualment a Londres, una ciutat que els líders de l’EI amenacen regularment, permeten als dirigents del grup pregonar que estan traslladant el conflicte al territori de l’enemic.

Més de 5.000 europeus han anat a Síria a combatre. França i Bèlgica aporten un nombre desproporcionat d’aquests combatents i alguns retornats intenten establir vincles amb residents dels països europeus. El cicle de la violència comença a reproduir-se de manera autosuficient. Els primers voluntaris actuaven empesos eminentment pel seu esperit aventurer o per un sentit de defensa de la seva comunitat. Però ara els adeptes recluten les seves amistats prometent-los conquerir la glòria i arribar a Déu.

Els serveis de seguretat europeus estan desbordats. Els terroristes poden travessar sense impediments les fronteres obertes d’Europa, però sovint en les relacions en matèria de seguretat hi ha moltes més traves. Amb freqüència, els serveis de seguretat europeus no comparteixen llistes de sospitosos. A més, no disposen d’un sistema comú de transliteració dels noms àrabs. Fins i tot quan fan progressos, les detencions i les cerques de sospitosos poden traduir-se en un repunt del nombre d’atemptats, atès que altres terroristes poden decidir venjar-se o avançar el calendari perquè senten que s’estreny el setge sobre ells. L’atenció que es para al terrorisme augmentarà arran dels últims atemptats, també ho faran els recursos que es posen a disposició dels serveis de seguretat; però és probable que la cooperació segueixi sent un problema.

Si bé les disfuncions de caire tècnic es poden solucionar, Europa s’enfronta a una altra dificultat: la integració dels musulmans. Arreu del continent els musulmans se senten sovint bandejats respecte del conjunt de la població. La confiança en la policia i els serveis de seguretat és particularment baixa entre aquest col·lectiu. Als Estats Units es desarticulen moltes trames perquè la comunitat musulmana del país les denuncia a la policia i l’FBI. A Europa no hi ha aquesta confiança.

L’ascens de forces polítiques xenòfobes d’extrema dreta, com el Front Nacional francès o Alternativa per a Alemanya, no contribuirà gens a millorar la relació entre els musulmans europeus i els seus governs. Els conservadors més moderats, al seu torn, actuen empesos per aquest ascens: el primer ministre britànic, David Cameron, ha promès que prendrà mesures contra les escoles religioses musulmanes. Com més es fan sentir les veus xovinistes i com menys obertes als nouvinguts esdevenen les societats, més assetjades se senten les comunitats musulmanes. Els reclutadors de l’EI reben els inadaptats amb els braços oberts i són conscients que els nous atemptats donen força a la dreta radical, cosa que crea un cercle viciós que es retroalimenta.

Per tenir èxit a llarg termini cal fer retrocedir l’EI al Pròxim Orient. Però, a curt termini, és d’esperar que el grup atempti allà on pugui. Malauradament, la resposta occidental a l’Iraq i a Síria és molt més prometedora que els esforços per aturar el terrorisme a Europa. Bombardejar els mandataris i les forces de l’EI a l’Iraq i Síria i conformar-hi una oposició dotada de credibilitat és vital. Ara bé, el que cal fer per vèncer o, sent més realistes, afeblir l’Estat Islàmic i els seus adeptes a Europa és menys evident i més difícil d’aconseguir encara.