Fa dos mesos que he tornat a mirar Friends amb la meva parella. Al llarg dels darrers disset anys –en tenia tretze quan vaig descobrir la sèrie–, potser l’he vista sencera vuit vegades. El 2020, en un visionat confinat, vaig prendre consciència que ja era més gran que els personatges a la primera temporada; per edat, jo ara em trobaria a la cinquena temporada.
Quan mires Friends amb tretze o catorze anys, les vides d’aquelles persones de vint-i-cinc o vint-i-sis semblen vides divertides, creïbles, fins i tot vides possibles. Pocs adolescents de la meva generació es devien qüestionar la versemblança d’aquell escenari en què, en el pitjor dels casos, els amics havien de compartir pis amb una altra persona (només amb una) al bell mig de Manhattan mentre es dedicaven a ocupacions diverses que, tanmateix, els permetien passar una bona part del dia a la cafeteria.
Quan mires Friends amb trenta anys, en canvi, hi ha moments en què et sobta que en Ross digui que troba patètic compartir pis als vint-i-vuit anys, o que na Monica estigui amargada perquè amb vint-i-sis és fadrina. A diferència de Sex in the city –que m’agrada, però mai no he pensat que vulgui retratar una manera de viure convencional–, Friends tenia certa intenció –així ho han explicat els creadors– de representar un moment vital amb què molts espectadors poguessin empatitzar.
I si bé és cert que, des del meu punt de vista, la sèrie ha envellit molt bé –més enllà de certes bromes sobre l’homosexualitat o la feminitat, per exemple, que no s’escriurien ara–, l’estil de vida que es presenta com a paradigmàtic de la darrera vintena o fins i tot de la trentena més incipient ha perdut molta vigència per a un gran segment de la societat. De fet, fa només uns dies, aquest diari es feia ressò de la situació d’una llogatera que ha vist com el seu pis de 900 euros mensuals es convertirà en un coliving que llogarà habitacions per 600 euros. I aquest només és un exemple dels obstacles infinits amb què topen els joves que volen independitzar-se.
Qui pot pagar un lloguer de 1.000 o 1.200 euros tot sol? Qui gosa anar a viure amb la parella sense la certesa que totes dues parts tenen un sou alt? Qui es planteja formar una família monoparental –com s’arriben a plantejar algunes protagonistes de Friends– si l’única opció assumible és una habitació amb bany compartit en un coliving?
Com deia, he vist Friends vuit vegades, i es tracta d’una sèrie que estimo i que em fa sentir com a casa. L’he vista quan encara vivia amb els pares, quan vaig tenir el privilegi –vull subratllar que és un privilegi– d’anar a viure sola als divuit anys, quan vaig viure en un coliving de Barcelona, i també quan he viscut en parella. Però aquesta darrera vegada no he pogut evitar pensar en amics i amigues que han estrenat la trentena, que fan feina des de fa anys i que, tot i així, estan enfora de plantejar-se, fins i tot, compartir pis amb una sola persona, sigui parella o no. A aquestes persones, la irrealitat de Friends no els deu fer tanta gràcia, però notícies com la del coliving els deuen fer venir ganes de plorar.
