Les eleccions franceses ens ofereixen una bona notícia i una de dolenta. La bona és que ha perdut Le Pen. La dolenta és que ha guanyat Macron, responsable en part de l'ascens de Reagrupament Nacional els darrers cinc anys. La França Insubmisa de Mélenchon, és veritat, podria haver-se colat a la segona volta, però ara com ara no constitueix una alternativa en un país –i un continent i un món– on, amb anades i vingudes, fluxos i refluxos, l'extrema dreta s'ha assentat com el nou pivot de configuració de les batalles polítiques. A remolc o contra ella, les forces que han sobreviscut al naufragi dels vells bipartidismes “ideològics” (conservadors/socialdemòcrates) han de competir, vulguin o no, amb una ultradreta plural que comparteix, més enllà de les diferències nacionals, una mateixa pulsió identitària negativa: un gènere excloent, una nació excloent, una llibertat excloent. Diguem que el “moment populista” de la rebel·lia il·lusionada ha deixat pas, en molt pocs anys, a un populisme opac, rancorós, autoreferencial. Això ja ha tingut dues conseqüències inquietants. En l'ordre polític ens hem acostumat a aspirar a poc, a interioritzar com a destí la lògica del "mal menor", a votar a contracor partits que han incorporat part del programa de l'extrema dreta que combaten. En l'ordre "anímic", aquest moment reaccionari s'ha traslladat també, des del destropopulisme radical, a les lluites socials i civils: fins i tot el feminisme, l'ecologisme i el nou "obrerisme" absorbeixen de vegades el to i el discurs d'una irritació puritana i intolerant. El problema no és la identitat, un recinte irrenunciable de tots els conflictes i tots els acords, sinó l'identitarisme, aquesta tumoració dolorosa dels malestars privats.
No es pot sentir sinó alleujament després de la victòria de Macron, que retarda cinc anys la victòria de la ultradreta a França, un dels murs de càrrega de la UE. Hem de celebrar un resultat que ens concedeix un nou termini per revertir la tendència. Però cal partir de l'evidència que, si totes les nostres polítiques es fan contra la ultradreta, si ja n'hem interioritzat els programes i el to vital, és perquè va guanyant i, probablement, és inevitable que acabi guanyant. Coneixem el diagnòstic i coneixem també la solució. El neoliberalisme ha generat inseguretat material i inseguretat antropològica. Ha desmantellat el precari contracte social de la postguerra mundial, ha precaritzat la feina i ha erosionat els serveis públics que permetien separar la vida de “la lluita per la vida”; i tot això mentre dissolia els vincles antropològics a través del lleure proletaritzat i la clausura de l'espai comú enmig de grans transformacions tecnològiques, grans revolucions culturals i grans amenaces climàtiques, bèl·liques i sanitàries. És una llei infal·lible: quan no podem abastar i modificar la font de la nostra inseguretat –perquè és abstracta i llunyana– busquem seguretat en un altre lloc, allà on encara podem intervenir: en el llenguatge, en el cos, en la família, en la casa, en la “nació”. Els neomasclismes, els magufismes, els negacionismes, els tribalismes operen a la manera de l'odi màgic que pretén fer mal al dèspota remot amb una agulla i una figura de cera. Figures de cera que en aquest cas tenen forma d'immigrant, de dona, de transsexual, de rival polític.
La solució seria llavors la de donar seguretat sense recórrer a la policia. La resposta europea a la pandèmia va demostrar que es coneixen bé les mesures i que moltes són possibles: més despesa social, més càrregues fiscals selectives, més salari, més sector públic, més protecció laboral, més accés a l'habitatge, més igualtat material. Juntament amb aquestes, i en l'àmbit polític, més divisió de poders, més drets civils, més espais de participació, més democràcia. Tant de bo m'equivoqui, però ni Macron ni els altres governants europeus seguiran aquest camí; i de moment no hi ha una alternativa d'esquerres prou poderosa per aspirar al poder o per aspirar, almenys, a marcar les seves polítiques.
No és tan senzill. Fins i tot si el diagnòstic i la solució fossin aquests, no hi ha cap manera mecànica de revertir la influència de l'extrema dreta. L'impuls reaccionari, em temo, ja corre en paral·lel a les institucions i al món. Alguna cosa d'això intuïm quan l'esquerra debat, de vegades amb ferocitat, sobre els mitjans més eficaços per combatre'l.
Els que diuen que no es combat amb concessions tenen raó, però no estic segur que hagin estat aquestes concessions –en la qüestió migratòria, per exemple, o en la de l'islam– les que han desplaçat vots abans moderats cap a l'extrema dreta. Aquests mimetismes entre forces que fan paret no són tan mecànics. Si ho fossin, les moltes concessions que ha fet Le Pen a Macron –en relació amb la UE, per exemple– haurien reforçat Zemmour i, tanmateix, semblen haver augmentat, en canvi, el suport electoral de Reagrupament Nacional. El problema no és de “concessions”: és moure's en el marc estret i contradictori d'aquests dos consensos socials: un, molt reaccionari, sobre immigració i islamofòbia, i un altre de més liberal sobre la necessitat d'Europa. Al meu entendre, és la integració d'aquests dos consensos –un de reaccionari i un altre de neoliberal– el veritable perill per a la UE.
La ultradreta tampoc no es combat amb dades. No serveix de res, ho hem vist, denunciar en públic el programa econòmic de Le Pen, a penes diferent del de Macron, perquè als votants no els importen gens els fets, i menys a aquells sectors socials que accepten la inseguretat informativa i la seguretat emocional com a matriu de les seves decisions. No hi ha cap “veritat” de l'enunciació de la qual es puguin extreure conclusions polítiques; l'única cosa veritable és el to, el líder i, sobretot, l'enemic.
Tampoc no es combat, òbviament, amb ideologia, útil amb prou feines per reproduir confrontacions binàries –el bé contra el mal– i tancar l'esquerra en nínxols identitaris paral·lels a la realitat. En un món dominat pel “moment populista del despit”, cal tornar a trobar un contrapunt rebel que interpel·li, si no la il·lusió, sí almenys la imaginació de la gent. Com que ja no és el moment per a això, la ultradreta continuarà creixent al marge de les dades i les ideologies.
Tampoc no es pot combatre amb por. Es dirà que la por a la ultradreta ha funcionat en la segona volta de les eleccions franceses, però es podria dir, contràriament, que el resultat demostra més aviat que aquesta por s'està perdent molt de pressa. A Itàlia, a Espanya, a Àustria –no cal ni dir a Polònia o Hongria– l'“alarma antifeixista” s'ha revelat clarament ineficaç, si no contraproduent.
L'existència mateixa d'aquest debat demostra la nostra impotència. El que podríem haver fet ja no ho podem fer. I el problema de les polítiques no fetes, ho sabem, és que es converteixen en fatalismes irresistibles que cap estratègia no pot aturar, perquè es mouen per si mateixos, com onades contra el rompent. L'impuls del despit no es regeix per arguments, dades o ideologies, i no es pot parar amb arguments, dades o ideologies. Reflecteix, crec, un cansament íntim de democràcia que cap reforma democràtica aconseguirà aturar; reflecteix un cansament d'estabilitat que cap nova estabilitat no aconseguirà calmar. Trigarà a passar. Mentre no passi, cal intentar que no governi; però mentre no governi, caldrà actuar com si les mesures socials i democràtiques –i les dades i els arguments– ho poguessin parar. Perquè, quan passi, les ruïnes siguin poques, els danys no gaire greus i les possibilitats d'una nova onada reduïdes o nul·les.
