Les properes eleccions europees, segons els sondejos previs, poden suposar un gran desgavell per a Europa. Gairebé un segle després de l’enorme matança i destrucció provocades pel nazisme i el feixisme torna arreu l’amenaça de l’extrema dreta. Per a la meva generació, la que va viure el franquisme i la difícil reconquesta de la democràcia, és ben difícil de comprendre, sobretot perquè veiem créixer aquesta opció en sectors que, teòricament, l’haurien de rebutjar: en les generacions joves, crescudes en una societat molt més lliure que la que vam patir, i en una part important de la classe treballadora, aquella de la qual havíem esperat sempre la lluita per la igualtat i la llibertat.
Ens cal entendre alguns dels moviments de fons que s’estan produint, justament per tractar de contrarestar-los. Heus aquí alguns apunts sobre les causes de la pujada d’aquest nou feixisme, que planteja una diferència fonamental amb altres opcions polítiques: aspira al supremacisme, a posar fi a la democràcia per la força, imposant un ordre d’espoli i de mort.
Primera pista. Després de la Segona Guerra Mundial comença un cicle de lenta redistribució de la riquesa, que es va estancant a partir dels anys vuitanta. L’estat del benestar, la millora de l’educació, a Europa, creen oportunitats noves que suposen l’abandonament de plantejaments revolucionaris anteriors; ja tots som iguals, segons la llei. La realitat és ben diferent: la redistribució de la riquesa ha tendit a estancar-se i fins i tot retrocedir en els darrers anys. On som ara? A Europa –el continent menys desigualitari– el 10% més ric acapara el 56% de la propietat privada i el 58% de la riquesa; el 50% més pobre, el 4% de la riquesa. Una distància sideral. Hi ha hagut redistribució de la riquesa? Sí, entre el 10% més ric i el 40% intermedi: s’ha creat una classe mitjana nova, basada sobretot en els estudis i la professionalització, que posseeix aproximadament el 40% de la riquesa. Aquesta és la classe que defensa sobretot la democràcia, perquè l’ha afavorida, mentre que la classe treballadora, el 50% més pobre, s’ha beneficiat molt poc de l'augment global de la riquesa, i darrerament la distància s’agreuja. Els consellers executius més ben pagats de l’Íbex-35 van guanyar de mitjana 4,71 milions l’any passat; els seus empleats, 60.989 euros. Una proporció d’1 a 77, injustificable.
Segona pista. Un principi general de la societat és que, quan les coses empitjoren, les persones es tornen conservadores, perquè ahir estaven millor que avui i temen que demà estaran pitjor si tot segueix igual. Qui són els més perjudicats en aquest moment? Indubtablement, la gent jove, que a Espanya, en dos anys, han perdut un 8% de la seva renda i, com sabem, no tenen accés a l’habitatge ni a la feina en les condicions que semblaven normals. No només a Espanya: es tracta d’un fenomen generalitzat a la UE, que explica el desencís de la política per a molta gent jove, la crítica als governants i la recerca d’un sistema nou que millori les seves condicions de vida. I quines propostes polítiques té aquesta generació al seu abast, que puguin il·lusionar-la?
Tercera pista. Certament, les propostes que poden il·lusionar-la no són les antigues propostes revolucionàries de l’esquerra, que per a la meva generació eren el recurs evident. Una condició bàsica per a un partit quan es converteix en partit de govern és jugar dins les normes existents: és el que li va passar al PSOE i a gran part dels partits a la seva esquerra; o van desaparèixer o es van adaptar. Cap a l’esquerra, doncs, cap proposta realment trencadora. No els queda sinó mirar a l’extrema dreta, exclosa dels governs durant tant temps, cosa que possibilita que se la idealitzi.
I quarta pista. Els governs d’esquerres no han pogut impedir l’expansió d’un capitalisme global en què les multinacionals imposen les seves normes per damunt dels estats; i, molt limitats en temes econòmics, han propiciat canvis culturals: feminisme, suport als moviments LGTBI, llibertat sexual, certa tolerància en relació amb la immigració, algunes polítiques per fer front al canvi climàtic i al desgavell ecològic. Són moviments promoguts sobretot per aquesta classe mitjana progressista creada en els darrers 60 anys. Però aquests progressos són sovint mal rebuts pels perdedors d’aquesta societat, fan trontollar l’arrelament, les identitats, els privilegis masculins i els avantatges enfront de l’immigrant. I aquestes són, ara, les fissures per on avança l’extrema dreta, assenyalant uns culpables i uns perills que, a parer seu, fan trontollar allò que som, la nostra identitat. Però les causes autèntiques del malestar no són aquestes, sinó l’empobriment de gran part de la població.
Només si aconseguim revertir les desigualtats podrem gaudir, potser, d’una altra època de pau i progrés.
