Frenar l’extrema dreta

L’extrema dreta ha pujat en percentatge de vots a les darreres eleccions municipals i s’estén per municipis on encara no havia aconseguit representació, tant a Catalunya com a Espanya. La política obertament identitària, excloent i xenòfoba desperta molts dimonis. S’encenen les alarmes i augmenta la por. Però ara que ja han passat uns dies, és hora d’analitzar els resultats i la situació política amb un angular més gran.

El primer que cal posar és perspectiva. A Catalunya l’extrema dreta, sumats els vots de Vox, el Front Nacional de Catalunya, Aliança Catalana i Som Identitaris, representa poc més del 5% de vots emesos. Al conjunt d’Espanya, tot i el triomfalisme postelectoral de Vox, poc més del 7%. És cert que aquests percentatges són més elevats que a les darreres municipals del 2019. El diferencial es fa sentir sobretot a Catalunya, on el percentatge s’ha quintuplicat respecte a fa quatre anys. Però no oblidem que a les autonòmiques del 2021 l’extrema dreta va aconseguir quasi un 8% dels vots a Catalunya. Per altra banda, la dramàtica baixada de 9 punts en la participació afavoreix sense dubte les opcions més extremes, sempre més mobilitzades. Més que un espectacular ascens de l’extrema dreta, el que ha passat és que s’ha desmobilitzat una part de l’electorat més moderat.

¿Això vol dir que ens podem relaxar respecte a l’extrema dreta? En absolut. Per dues raons principals. Per una banda, el que resulta obvi és que l’extrema dreta es consolida tant a Catalunya com a Espanya. En el cas català, a més, conviuen dues opcions ben diferenciades, tot i que siguin dues cares de la mateixa moneda: l’identitarisme xenòfob espanyolista de Vox o SOMI, i l’independentista del FNC i AC. El perill més gran no és l’impacte objectiu en els resultats electorals, sinó el que exerceixen sobre els marcs de referència en el debat democràtic. I no parlo ara de l’impacte que tenen en el discurs de la resta de partits, especialment els de dreta moderada, que el tenen, sinó de com influeixen en la deliberació pública de la nostra societat democràtica. Totes les idees han de poder ser defensades, però en molts espais de la nostra esfera pública es normalitzen discursos obertament xenòfobs contra la immigració pobra (mai contra la rica, esclar) i de defensa d’una identitat ètnica o cultural excloent i supremacista. I sovint es cau en l’error contrari, el de demonitzar aquests discursos sense voler-los discutir (després hi torno). El resultat és una deliberació pública més pobra, més populista, més confrontacional i polaritzada. És a dir, menys democràtica.

El segon motiu de preocupació és encara més profund i ens cal una mirada més àmplia per abordar-lo. El moviment d’extrema dreta populista, nacionalista, identitari i xenòfob s’estén a totes les democràcies del món. Més enllà dels canvis fluctuants en els lideratges de determinats països (que ja no governin Trump i Bolsonaro, però que sí que ho facin Meloni o el sovint oblidat Narendra Modi, que governa el sistema democràtic més gran del món, l'Índia). Paradoxalment, el moviment polític que defensa més intensament la reversió dels processos de globalització, la renacionalització de les nostres economies i la nostra vida política, i la reconstrucció d’identitats nacionals excloents, és actualment el moviment polític més efectivament coordinat a nivell global, amb més vasos comunicants, amb una agenda política més compartida i amb objectius preocupants de retrocés o reversió democràtica i de drets fonamentals. Com han mostrat els politòlegs Ronald Inglehart i Pippa Norris, el fenomen subjacent a l’augment del suport popular a les opcions populistes d’extrema dreta no és la tan repetida història de guanyadors i perdedors econòmics de la globalització, sinó una veritable batalla cultural de fons que s’està disputant en les nostres democràcies. El perfil dels votants d’aquestes opcions és el mateix arreu: votants blancs, de mitjana edat, pertanyents a les majories ètniques, culturals i religioses del país, amb tendències polítiques més autoritàries, que desconfien de les institucions de governança nacionals i internacionals, nostàlgics d’identitats nacionals passades, i amb una forta actitud xenòfoba. La batalla política amb l’extrema dreta és, en primer terme i en un sentit profund, una batalla cultural.

Això em porta, per acabar, a preguntar-me què hauríem de fer per combatre aquesta extrema dreta. Com que la batalla és cultural, un error massa freqüent és pensar que la podem disputar (exclusivament) a les eleccions i a les institucions. No es tracta de fer cordons sanitaris. L’extrema dreta l’hem de combatre en el debat públic –polític, social i cultural–. I aquí, com he anticipat abans, es cometen dos altres errors massa freqüents: permetre la normalització del discurs identitari excloent i xenòfob, o fer el contrari, demonitzar-lo. Totes dues estratègies són equivocades. La primera, perquè integra acríticament els seus marcs conceptuals i ideològics en el debat públic, de manera que es desborden els nínxols polítics encara reduïts d’aquestes opcions. La segona, perquè demonitzant el discurs populista d’extrema dreta el fem encara més fort. Les opcions polaritzadores i confrontacionals sempre surten guanyant amb la demonització (només cal pensar en Trump o en Elon Musk). L’estratègia més efectiva, que a més és l'única possible si volem defensar la qualitat de les nostres democràcies, és combatre l’extrema dreta amb arguments, a través de la pròpia deliberació pública, sense normalitzar-la –no són una opció més, igual de vàlida que les altres–, però sense demonitzar-la –tenen dret a defensar les seves idees–. Escoltem-les i discutim-les amb arguments, que en tenim molts.