Un altre dia històric al país de les jugades mestres. Al matí, Carles Puigdemont va tenir el seu moment de protagonisme mediàtic amb fugida inclosa; al capvespre, Salvador Illa era investit president de la Generalitat de Catalunya. Es pot dir que tots dos van aconseguir el que volien, en una altra d’aquestes jornades maratonianes que s’han convertit en l’hàbit (en el vici, també) de la política catalana i l’espanyola. Hi va ajudar bastant un dispositiu policial de dimensions antiterroristes, destinat a un sol home, que a més era diputat electe al Parlament i que se suposa que està emparat per la llei d’amnistia (però no és així perquè el jutge Llarena, i d’altres, s’hi han revoltat).
El pitjor fracàs de la democràcia espanyola és que una part de la cúpula judicial sigui políticament parcial i decideixi rebel·lar-se contra la llei, o retòrcer-la al seu caprici, per afavorir els interessos polítics de la dreta ultranacionalista. Això ho sabem, i segurament no calia que Puigdemont interrompés el seu exili només per venir a dir-ho des d’una tarima sota l’Arc de Triomf de Barcelona. Puigdemont havia promès assistir a la investidura si n’hi havia, i havia anunciat el dia d’avui com el del seu retorn. Al final no hi va haver res de tot això: només una aparició messiànica als fidels, que el van poder aplaudir de prop. A continuació va sortir per una porteta d’attrezzo que hi havia darrere seu, a la tarima mateixa, i va desaparèixer. El líder de Junts s’assembla cada dia més a Fregoli, el mag escapista que tant va inspirar el poeta Joan Brossa. Va aconseguir deixar en evidència els Mossos i els cossos i forces de seguretat de l’estat, va indignar molts patriotes espanyols i en va decebre de catalans, mentre que a d’altres els va divertir, que no és poca cosa. El problema, però, és que el seu gest no va tenir ni contingut ni sentit polític. No n’hauria tingut deixar-se detenir, però l’espectacle quasi autoparòdic que va oferir tampoc treia cap enlloc, excepte causar malestar en el govern en funcions d’ERC (el conseller Elena haurà d’explicar bé el desgavell i el malbaratament de recursos públics del dispositiu policial) i entre els dirigents del PSC i del PSOE.
Els socialistes van sofrir en silenci durant tot el dia, fins que va arribar el resultat de la votació d’investidura i van esclatar de joia a través d’un tuit de Pedro Sánchez en català, per allò de la pluralitat. El PP, Vox i els barons díscols del PSOE gemegaven de la humiliació i la pèssima imatge d’Espanya davant la comunitat internacional, i tenen raó, però la queixa l’haurien de dirigir cap a ells mateixos, cap als mitjans que els són afins i cap als jutges com Llarena, Lamela o Marchena, perquè són ells (com va reiterar el mateix Puigdemont) els que converteixen Espanya en un estat democràticament anòmal. Pragmàtics, els socialistes ara tenen el poder a la Moncloa i a la Generalitat de Catalunya. És raonable preguntar-nos si algú es creurà Puigdemont que torni a dir que torna. Cal, si de cas, que torni amnistiat, i sense més trucs.
