Durant els dies de trànsit cap a l'Any Nou ha seguit ressonant l'eco de les paraules de l'exalcaldessa de Pamplona, Cristina Ibarrola, d'UPN, bramant que abans que continuar en el càrrec amb els vots d'EH Bildu, més s'estimava fregar escales, donant a entendre que no podia imaginar un destí més humiliant. Després ho va voler arreglar amb un tuit amb excuses de mal pagador, però ja era tard. El cas d'Ibarrola és el d'un de tants polítics de tercera fila que hauria passat perfectament inadvertida, protegida per la seva mediocritat, si no hagués estat per la seva derrapada verbal. Ara pot tenir per segur que, ni que sigui de tant en tant, serà recordada: però ho serà només pel seu classisme intemperant i llefiscós.
De fet, Ibarrola va aconseguir una cosa no tan fàcil, convertir-se en el centre d'atenció enmig d'una bronca política monumental. Una bronca, també, falsa i buida, com totes les que s'ha acostumat a organitzar la dreta espanyola (UPN no deixa de ser la marca blanca del PP a Navarra) a propòsit de les rutines democràtiques que, senzillament, no li agraden. Cada vegada que perd un govern, aquesta dreta munta una estrepitosa farsa en què presenta un seguit de fets alternatius –mentides– per donar a entendre que se li ha usurpat el poder de forma il·legítima, il·legal, fraudulenta o fins i tot indecent o immoral, adjectius que darrerament utilitza sovint. La idea és fer veure que Pedro Sánchez i el PSOE pacten amb terroristes i delinqüents. El PSOE es troba, en aquesta qüestió, rebent els efectes de la seva pròpia mala actuació, quan durant anys i panys ha col·laborat –activament o per omissió– a criminalitzar els independentistes bascos i catalans. Ara que els necessita per governar, ha de fer un extra d'equilibrismes, i de pedagogia, per poder mantenir unes relacions que han de ser normals. I al mateix temps, veu com el PP aconsegueix fer una cortina de fum sobre la seva entesa amb Vox: els únics interlocutors i aliats que li queden, degut a la seva desastrosa estratègia de radicalització ultranacionalista. I els únics socis que són, aquests sí, democràticament indesitjables.
Ibarrola es va imposar a tot aquest enrenou amb un flatus vocis equivalent a aquell "¡Que se jodan!" proferit per Andrea Fabra durant la votació de la reforma laboral de Rajoy, que significava consagrar per llei la precarització i els abusos contra els treballadors (molts dels quals, no ens facem il·lusions, voten precisament PP i Vox). No són expressions només de classisme, en el sentit de pensar que un és superior pel fet de ser ric: són expressions, també, d'odi de classe. Tant com odien les feministes, els catalans, els migrants o el col·lectiu LGTBIQA, odien també els treballadors. I, sobretot, que els fills dels treballadors tinguin accés a l'ascensor social. Això és una cosa que treu de polleguera la gent com Ibarrola. I si volem tenir l'oportunitat de millorar –també de millorar nacionalment–, és imprescindible que els traguem molt de polleguera per la banda dels drets dels treballadors.
