Fregant la interferència

Ahir vèiem que l'atenuació, una figura retòrica, podia fer que acostar-s'hi volgués dir anar-hi , tot i que també hi pesava l'ús d'acercarse amb aquest sentit. I avui veurem com la hipèrbole, just la figura contrària, pot portar fregar a significar estar molt a prop , si bé un dels usos de rozar també pressiona perquè ho signifiqui.

La seva fonètica onomatopeica, de fricció, ja indica que, en un sentit propi, fregar vol contacte. Per això, quan l'utilitzem per expressar gran proximitat, en fem un ús hiperbòlic, exagerat. "Pics que freguen els tres mil metres" i "Una insistència que frega la mala fe" són exemples (l'un deJosep M. Espinàs i l'altre de Francesc Vallverdú) d'aquest ús, que il·lustres divulgadors de la llengua han arribat a qualificar d'aberrant.

Els equivalents normatius són els verbs vorejar , ranejar i acostar-se i les locucions a tocar , a un pas , arran de , a frec de, etc. Curiosament, a frec de vol dir molt a la vora , però -segons el DIEC2- no vol dir fregant . L'ús normatiu de fregar exigeix que hi hagi contacte, cosa que posa molt difícil a un purista retransmetre un partit de futbol.

Potser per això el GD62 també n'admet l'accepció passar molt a prop, i l'ÉsAdir es limita a dir que se n'abusa quan el fem servir en sentit figurat per expressar que s'està molt a prop d'un objectiu, com quan diem que un partit frega la majoria.

En canvi, és aberrant -ara sí- l'ús de ratllar en aquest mateix sentit, i seria bo concentrar les energies a combatre el que de debò és interferència.