La fredor de la política

Passada l’elecció del Sr. Jaume Collboni com a alcalde de Barcelona, vaig escriure un article en aquest diari que argumentava sobre la incoherència de l’acció que va dur a la seva elecció: que el Sr. Collboni acceptés renunciar a la seva política practicada en els darrers anys amb els comuns i els enviés a l’oposició per aconseguir els quatre vots que necessitava del PP.

L’espai definit per Newton fins a l’arribada d’Einstein tenia conceptualment tres dimensions immutables i el temps com a variable independent. Després de la teoria de la relativitat general, la variable independent del temps és substituïda per la velocitat de la llum, una constant còsmica fixa i insuperable. En conseqüència, l’espai s’encongeix i el temps s’escurça amb la velocitat per permetre que la velocitat de la llum sigui constant. El que és immutable és la velocitat de la llum, en lloc del temps i l’espai. És contraintuïtiu per la racionalitat de l’home, però és la realitat comprovada experimentalment. Dos rellotges atòmics, de precisió absoluta, mesuren un temps diferent si es troben un en repòs i l’altre embarcat en un satèl·lit que gira al voltant de la Terra a gran velocitat.

Aplicant aquesta imatge, es podria dir que en política el paràmetre suprem és el poder, com ho és en la física la velocitat de la llum, i això trastoca la percepció habitual que tenim. En física tot gira sobre la velocitat i en política sobre el poder –si és en democràcia, a partir de regles fixades col·lectivament, i en autocràcia, en regles parroquials fixades per l’autòcrata–. Obtenir-lo i exercir-lo és l’objectiu suprem d’una disciplina, la política, diferent de les pròpies de la conducta humana, on la coherència compta i la moral també. La raó rau en el fet que la política sense poder no existeix.

El meu article era insuficient per entendre la realitat, de la mateixa manera que la física de Newton ho és per entendre l’univers. Aquest concepte és independent de la moral, el sentit comú, el costum, etc.

Obtingut el poder, ara es tracta, per part del Sr. Collboni, d’exercir-lo i protegir-lo entenent que el temps trastoca la realitat tal com estem acostumats a percebre-la. Es tracta de mantenir-lo, i això l’obliga a fer una política que factualment li permeti compartir-lo amb els comuns perquè això li faci possible continuar fent una política en sintonia amb l’exercida fins ara, i li permeti comptar amb un nombre de regidors que doni un mínim d’estabilitat al seu govern.

L’avantatge d’aquesta manera de procedir és que els electors que suporten els 19 regidors que han votat PSC i Comuns no se sentiran ni defraudats ni enganyats. Els d’ERC i Junts sí, perquè literalment ho han estat.

El PP sí que pot sentir que la condició que va imposar no és respectada, però no té el poder per canviar la situació. El paràmetre cabdal de la política és el poder, sense poder no es pot fer política.

La teoria de jocs demostra que qui guanya en primera instància no és qui aplega més suport –en el cas que ens ocupa més regidors– sinó qui té més capacitat per aconseguir majories amb diferents combinacions. Segons aquest paradigma, aquest era el Sr. Collboni i no el Sr. Trias. El primer tenia alternativa a pactar amb el Sr. Trias, 21 regidors, però el Sr. Trias no tenia una alternativa prou sòlida a no pactar amb el Sr. Collboni. Els 16 regidors amb ERC no eren prou.

La reacció natural i més humana per al Sr. Trias és anar a l’enfrontament amb el Sr. Collboni. Però això, que pot considerar-se satisfactori sota l’òptica de permetre compensar el dany moral sofert, no és el que convé sota el paradigma polític en què el bé suprem és el poder, l’eficàcia, i no la moral.

No és possible per a Junts i ERC, que són dues realitats excloents i enfrontades, voler exercir el poder sense tenir-lo. La separació d’ERC i Junts és estratègica per a la política que aquests dos partits volen exercir perquè fracciona el seu poder i, en lloc de fer-los determinants i prioritaris, els fa accidentals i secundaris. Voler exercir, a partir d’aquest enfrontament entre independentistes, una contraposició del poder amb l’Estat és erroni perquè no tenen prou massa social que els faci costat. Per entendre’ns, no tenen una nació darrere a causa de la complexitat i diversitat cultural i històrica del poble català. Catalunya no és Escòcia ni Irlanda... és molt més complexa i més diversa i, per tant, difícil de gestionar.

La possible política del Sr. Trias és moderar les arestes d'un PSC condicionat pels comuns per evitar errors que, malgrat semblar majoritaris, són minoritaris. Per exemple: l'aeroport, el quart cinturó, l'habitatge públic, etc. I, en definitiva, promoure la col·laboració amb l’Estat per tenir una base de capital públic que atregui capital privat. Hi ha feina a fer i és la que els seus votants volen que faci... passades les emocions de les eleccions, tant justificades com inútils políticament.

Sens dubte, la victòria de la dreta a Espanya, si es produeix, requerirà la presència del Sr. Trias a Barcelona per evitar atzagaiades innecessàries. No s’ha quedat sense feina, el Sr. Trias: val més que no marxi, pot ser ara més necessari que si fos alcalde.