Frederic Mistral, ben nostre i ben viu
Resulta que el ministeri de Cultura francès ha declarat el 2014 Any Mistral. La raó és que enguany -avui, per ser exactes- s’esdevé el centenari de la seva mort. Parlem, esclar, de Frederic Mistral, aquell qui, a part de servir per batejar avingudes, places, carrers, escoles, i fins i tot alguna cèlebre fleca barcelonina d’admirables ensaïmades, va ser el gran poeta i impulsor de la Renaixença occitana -i, de retop, catalana.
Malgrat la decisió del govern francès, les commemoracions oficials que se celebraran a França seran més aviat escadusseres. Mistral -i l’occità-és incòmode. De fet, potser l’acte de més rang -quant a representativitat institucional- que es farà a tot el món serà aquest divendres a Barcelona, per iniciativa del Centre d’Agermanament Occitano-Català (CAOC) i dels Felibres del Llenguadoc, que, de la mà de l’Ajuntament i de la Generalitat, organitzaran una ofrena floral al monument que té el poeta a Montjuïc. Sí, a Montjuïc hi tenim un monument. El 1930 els organitzadors dels Jocs Florals van encarregar una columna amb un bust de Mistral per a les escales del Palau Nacional de Montjuïc amb motiu del centenari del seu naixement. El 1939 -tots podem imaginar per què- els versos en occità i català que hi havia inscrits van desaparèixer. M’expliquen que gràcies a la pressió feta pel CAOC, i en ocasió del centenari de la seva mort, l’Ajuntament ha decidit de restaurar el bust amb els versos inclosos. Esclar que sí: això també és memòria històrica!
Però no és l’únic monument de la Ciutat Comtal dedicat al poeta. N’hi ha un altre a l’avinguda que porta el seu nom. De manera que tenim carrers, avingudes, escoles, i àdhuc dos monuments en una mateixa ciutat... I tanmateix, ¿els catalans d’avui saben qui era Frederic Mistral i la importància que té per a Catalunya? Tinc la sensació que la notable popularitat i incidència de Mistral en el si de la societat catalana de la Renaixença contrasten amb l’oblit o la ignorància a què sembla condemnat avui.
Qui era Frederic Mistral i què representa per als catalans fa de mal dir en un article. De fet, Mistral és d’aquelles figures que en un país normal -amb un estat normal?- no necessitaria presentacions. Formaria part dels continguts indispensables de l’educació pública obligatòria i, evidentment, dels estudis de filologia catalana. Els cent anys de la seva mort serien motiu d’ofrenes amb totes les excel·lències. I al departament de Cultura potser se li hauria acudit d’acompanyar l’Any Vinyoli amb l’Any Mistral. En tot cas, Frederic Mistral va ser poeta però també lingüista, activista impulsor del moviment Felibritge -moviment cultural de defensa de l’occità encara avui existent-, pensador i intel·lectual. És l’autor de l’obra lexicogràfica Lou tresor dóu Felibrige, el diccionari més ric de la llengua occitana. La seva obra poètica és bona i extensa, com el conegut poema Mireia -a propòsit: ¿totes les catalanes que es diuen Mireia són conscients que deuen el seu nom a Mistral?-. Va estar molt lligat a Catalunya i a la nostra llengua, que per a ell era la mateixa que la seva. Va acollir a Provença el nostre també oblidat Víctor Balaguer durant el temps d’exili. I després va ser convidat als Jocs Florals de Barcelona, en què va reconèixer públicament el talent de Verdaguer. Però el moment de màxim reconeixement internacional va arribar el 1904, quan se li va atorgar el premi Nobel de literatura. Va ser una fita encara avui històrica: és el primer i darrer autor europeu de llengua sense estat a rebre tal guardó. Això sí, no exempt de polèmica. Aquell any es va decidir, excepcionalment, donar el premi a dos escriptors, així que va haver de compartir-lo amb el mediocre dramaturg espanyol José Echegaray.
Però tornem a Catalunya. Què ens queda avui de Mistral, a part de l’obra? Josep Pla deia que Mistral tenia “una transcendència superior a la seva literatura escrita”. Segons el prosista català, Mistral era “l’encarnació d’un ideal de vida que la barbàrie erudita ha col·locat en el trànsit de morir”. La barbàrie erudita eren, esclar, aquells que es creien posseïdors exclusius de la raó, de les llums i del saber. Aquells que deien que venien a civilitzar les indignes i indígenes terres de província, de costums i llengües vulgars. Eren els mateixos que avui, cent anys més tard, encara malden per imponer el objetivo de déficit i españolizar a los catalanes : prendre’ns els drets, imposar-nos llurs governs i costums i escombrar la nostra llengua. Queda palès: Mistral encara és viu. El seu ideal, també.
