Freda com una nevera
El teatre és un mirall: ens interpel·la com a individus i com a societats. Durant la darrera temporada teatral, a la cartellera de Barcelona, hi han coincidit dues obres que, amb històries diferents, parlaven del mateix, de l’autisme.
El curiós incident del gos a mitjanit, de Mark Haddon, ens submergeix en la vida de Christopher Boone, un noi que pateix la síndrome d’Asperger, un tipus d’autisme. A L’home sense veu, de Clàudia Cedó, l’astronauta Tom Baxter i la Cecília ens expliquen una història que també gira entorn de l’autisme i la comunicació.
Si em volgués sumar a la lluita implícita d’aquestes obres, a la voluntat d’enfocar un tema que viu i s’esdevé allà on s’arraconen les realitats que sovint no sabem gaire com tractar, a l’ombra dels dies, escriuria una peça que podria portar per títol Les mares nevera, perquè és així com, tristament, des d’alguns corrents de pensament, s’anomena i es culpabilitza les dones que tenen fills amb autisme. L’argument giraria entorn d’un psicòleg que seguiria, malgrat haver quedat obsolets, els postulats del doctor Bruno Bettelheim: voldria fer creure a una mare que si el seu fill té aquest trastorn és perquè ella no li ha donat prou amor, perquè ha sigut freda com una nevera. Un psicòleg que es negaria a acceptar que l’autisme té un origen neurobiològic i insistiria a tractar la malaltia com si fos una psicosi que el nen pateix a causa de l’entorn que l’envolta. Fins i tot, en un moment del diàleg, arribaria a insinuar a la mare que el fet d’haver-se traslladat de pis durant l’embaràs va ser determinant en la causa del problema. Ella lluitaria per la inclusió social del seu fill, però no entendria per què als serveis públics no hi ha unitats especialitzades en trastorns de l’espectre de l’autisme. Seria la història d’aquesta mare, però també de les més de 450.000 persones que actualment pateixen la malaltia a l’Estat.
Seria una història inventada, però potser tindria la mateixa dosi de ficció que de realitat incòmoda. Les imatges que retornen els miralls no sempre agraden a tothom.
