Fa fred
“El capitalisme és un monstre que creix en els deserts”
G.K. Chesterton
“És legal i es diu capitalisme”. Amb letal parsimònia i criminal severitat ho acaba d’etzibar Martin Shkreli, corsari de la mort des de Turing Pharmaceuticals: ha acumulat una immensa fortuna comprant medicaments insubstituïbles contra el càncer i la sida i multiplicant-ne el preu, en un tres i no res, tres-cents cops. Roïndat necròfila: de 13,50 euros la pastilla a 750, en un sobrecost mortal i impossible per als malalts pobres. En el cas del Daraprim -“medicament essencial”, segons l’OMS- n’ha apujat el cost un 5.000%. Autocontrolats amb dificultats els primers instints primaris, ¿què se suposa que cal fer quan el “Com és possible?” retruny tan eixordadorament? Saben, però, què passa? Que encara és molt pitjor, perquè Shkreli té milers i milers de seguidors a les xarxes, que li riuen les gràcies del negoci i es vanten dels condemnats a mort. Així està el panorama: negra nit desoladora i boira espessa gebradora. Sense temps ni espai per als contes dickensians de Nadal.
Abans que altra cosa, el capitalisme ha aconseguit avui -també, sobretot i com a darrera osca de victòria- esdevenir un règim general d’indiferència: tot se li’n fot i imposa el semenfotisme. Subsumint-nos en la indolència, ens deshumanitza cada dia davant el sofriment aliè, ens disciplina en la insensibilització quotidiana i ens espectacularitza en plasma virtual el crim terrible de cada guerra. Ens ven un confort passiu i acrític i ens consumeix com a espectadors impotents, electors frustrats i consumidors fallits: allà on ja no som, allò que ja no podem triar, el lloc on mai serem.
La cobdícia d’un voltor com Shkreli, però, no és cap cas vampíric excepcional ni una anòmala disfunció del sistema: és la seva crueltat intrínseca, nua i despullada. Sense límits, com a màquina de guerra vampírica que trinxa tots els límits i prova d’anul·lar tota resistència. Una realitat doble en doble sentit: el que ens fan, sí; però també el que permetem que ens facin. Aguanten perquè encara ho aguantem. Perquè per aquestes contrades, retrovisors fugissers, hem tingut -posem-nos críticament dialèctics: ho hem permès- la gran estafa de les preferents, la corrua salvatge dels desnonaments que no s’aturen i els vergonyosos rescats de fallides privades que estan hipotecant i violentant el futur. I ara vénen altres miserables, en aquest cas del Sant Ofici de la Doctrina Constitucional, a anul·lar el pobre protocol de pobresa energètica en nom d’Endesa. Com Shkreli, vénen a dir el mateix: és la llei. Selvàtica. I així ens va. En cada Castor rescatat -que vostè pagarà en la seva factura de gas fins a l’any 2040-, en cada forat bancari tapat -milions furtats que mai tornaran-, en cada llei de dependència nascuda buida -i les 31.434 persones que han mort, des del 2007, esperant-la.
Fa fred i gela: però no hi hauria pobresa energètica sense la misèria moral dels qui la gestionen. Desembre del 2016 i Nadal de palpentes als hiverns del món: 62 milmilionaris amb la mateixa riquesa que la meitat de la humanitat, mentre l’udol neofeixista recorre Europa i les empreses de tecnologia punta fronterera cotitzen a l’alça amb la crisi dels refugiats. El jutge de la Cort Suprema dels EUA Louis Brandeis ho va aclarir fa un segle. Dicotomia, dilema i disjuntiva: “Podem tenir democràcia o riquesa concentrada, però no totes dues coses alhora”. Ho metaforitzava Joaquín Estefania: de tant excés, el 2007 el capitalisme va patir un infart de miocardi i va anar de pet a l’UCI de la sanitat pública. Reanimat amb els diners de tots, va rebre una alta prematura i, de nou al carrer i amb vergonyosa injecció pública, va córrer insadollable a cruspir-se un Big Mac doble, a inflamar-se a gintònics i a fumar-se un cartró sencer de tabac. La postmodernitat, com la geopolítica actual i l’economia de casino global, ve carregada d’un banal cinisme criminal, quan el més terrible i refotut és sempre el sofriment evitable. Així és la paradoxa del tombant de segle: els antisistema de debò seuen avui als grans consells d’administració i els miserables del segle XXI ja són altres.
Enmig de la intempèrie, caldrà abrigar-se, construir refugis i aixecar aixoplucs compartits des de l’ètica de la decència comuna. Sempre queda resistir, reteixir i apedaçar: és el que sempre hem fet, el que encara podem fer i el que encara és a les nostres mans. Perquè la pau, l’esperança o el canvi sempre neixen quan més cal: és a dir, en la seva pura absència, quan no hi són ni se’ls espera. Sempre ha estat igual. Al cap i a la fi, on passen realment les coses? Ni a la tele ni al plasma ni a la tablet. Les coses passen allà on podem canviar-les i fer-les diferents: a la plaça, al barri, a l’escola i a l’escala. Fa molt poc, apologia de la quotidianitat resistent, l’estimat César Rendueles ho ha expressat nítidament: “L’únic anticapitalisme eficaç es realitza a través del suport mutu, pensar una altra cosa és enganyar-se”. Ho recordava sempre Michaela Chalmeta, matriarca del cooperativisme català: cooperar és assecar en les seves fonts -avui, ara, aquí- un capitalisme depredador.
La pregunta ja no pot ser si el 2017 serà diferent, sinó si el sabrem fer diferent enfront de la indiferència que ens imposen com a règim general autòmat, dèspota i banal. La resposta ja no pot ser què faran ells, sinó com pensem respondre -resistir- nosaltres. I el dilema enmig d’aquest “capitalisme suïcida” -en recents paraules de Miquel Puig- o del capitalisme senil -en mots antics de Samir Amin- és si encara hi arribarem a temps. El programa mínim d’un anticapitalisme antropològic, gairebé chestertonià, es podria limitar avui, senzillament, al no robaràs, no mentiràs i no mataràs. Sobretot quan avui el capitalisme roba més, menteix més alt i mata impunement, venent fum mentre ho crema tot. Foragitar els mercaders dels temples, deia algú fa dos mil anys. Sigui com sigui, resistint, bon solstici d’hivern a totes i tots. Menys a aquells que el fan impossible per a tantíssima gent.
