El frau de la realització al Congrés
Dia històric a les Corts espanyoles en la constitució de les seves cambres. I no precisament per l’entrada de l’extrema dreta, que, en circumstàncies normals, ja seria prou greu. Cinc presos polítics prenien possessió dels seus càrrecs. Però la transmissió televisiva fingia que es tractava d’un dia qualsevol. Igual que ja va passar amb la realització del judici al Tribunal Suprem, s’han excusat dient que es tractava d’aplicar criteris institucionals i no pas periodístics. El resultat va ser un despropòsit. Primer perquè una realització institucional implica subratllar el més important que passa en un esdeveniment de caràcter oficial. L’entrada dels diputats presos al Congrés i al Senat es va mostrar a l’inici. Però les imatges que seleccionaven després delataven la voluntat d’amagar, de dissimular, l’excepcionalitat de la situació. Era molt difícil distingir Junqueras, Rull, Turull i Sànchez al Congrés, i ja no diguem Romeva al Senat.
El fet que en el moment que Junqueras es disposava a tirar la papereta dins l’urna en la primera ronda per escollir la presidència el realitzador canviés de pla per mostrar Albert Rivera comentant la jugada des del seu escó només obeeix a la voluntat d’ocultar aquell instant. Des de casa era impossible distingir amb qui interactuaven els presos, si s’aixecaven per votar o si parlaven per telèfon. Evitar que veiéssim com executaven les seves funcions és un acte de manipulació i no pas un criteri professional. El periodista Lluís Foix diu que en periodisme no hi ha mans innocents. En la realització tampoc. I la manera com selecciones les imatges i en desestimes unes altres revela què vols explicar i què vols ocultar.
Aquest va ser el cas d’ahir al Congrés. Els protagonistes d’ahir eren Junqueras, Rull, Turull, Sànchez i Romeva per més que aquesta realitat s’intentés tergiversar a nivell visual. Òbviament, no havien de rebre una atenció exclusiva de les càmeres, però sí que era lògic dispensar-los una atenció especial. Calia oferir un relat clar del procés de constitució de les cambres i, en segon lloc, especificar aquesta situació particular i insòlita.
Tant per tant, podrien haver posat un pla general fix, que és informativament més transparent i no fragmenta la realitat. Una realització institucional ha de mostrar els fets més destacables i, per descomptat, seguir un criteri narratiu que justifiqui les decisions preses. El que van fer ahir al Congrés va ser una realització a la babalà: triar les imatges en funció d’on no apareixien els presos i, de tant en tant, mostrar-ne algun per dissimular.
L’excusa de les realitzacions institucionals sense criteri narratiu és el nou frau per tergiversar la realitat. I si s’és capaç de manipular en aquest sentit, podem pensar que s’és capaç d’intentar modificar la percepció de moltes altres situacions. Perquè una realització institucional que no segueix criteris periodístics es converteix, automàticament, en propaganda.
