Una frase val més que mil paraules

Un dels discursos polítics més famosos de la història és el que va pronunciar el president John F. Kennedy el 20 de gener de 1961 a Washington en prendre possessió del càrrec; va necessitar només 1.364 paraules, va durar exactament 13 minuts i 59 segons i conté frases que han passat a la història com aquell " Ask not what your country can do for you -ask what you can do for your country ", que va inspirar tota una generació d'americans.

Pensava això fa pocs dies escoltant en directe per Catalunya Informació el discurs de presa de possessió del nou president valencià Alberto Fabra, que va necessitar gairebé mitja hora i més del doble de paraules (3.078 per ser exactes, de les quals només 188 en català) per no dir res, més enllà del suport acrític i entusiasta al seu imputat predecessor i un enfilall de tòpics tan suats que ja no aporten res a al discurs polític; frases com ara que treballarà perquè " la comunidad valenciana sea cada dia un lugar mejor donde vivir " o un " creo en la comunidad valenciana y creo en su gente " pronunciat en to solemne. Si el llenguatge defineix el polític, Fabra va quedar retratat amb un discurs sense personalitat, sense èpica, sense humor, que volia convidar a l'optimisme però que només convidava a desconnectar i pensar en una altra cosa.

Això, però, no és culpa de Fabra; el llenguatge de la política és ple d'eufemismes i circumloquis buits de contingut. Si una de les regles d'or del periodisme és que tot el que es pugui dir en tres paraules no s'ha de dir en quatre, sembla que en la política és tot el contrari; els butlletins oficials dels Parlaments estan farcits de pàgines i pàgines de transcripcions de discursos inacabables, i no sempre l'extensió significa més profunditat en els continguts o més riquesa d'arguments: molt sovint el missatge d'una intervenció d'un quart d'hora es podria resumir en un tuit sense escapçar-ne gaire (o gens) l'argumentació.

El llenguatge és l'eina per convèncer, per explicar-se, per seduir, i això el converteix en l'eina més important de què disposa un polític. Ramon Llull al segle XIII ja entenia, en la seva obsessió missionera, que el camí més directe per persuadir i convertir els "infidels" no era parlant-los en llatí sinó en la seva mateixa llengua, cosa que el va portar a ser el primer autor literari rellevant en català. I no cal remuntar enrere en els segles; el mestre Ramon Barnils deia que va ser el llenguatge càlid i proper de Jordi Pujol el que li va permetre vèncer tres vegades seguides a les urnes al seu contrincant Raimon Obiols justament perquè allà on Raimon Obiols podia dir "es perceben símptomes de preocupació en el teixit social català", Pujol deia "la gent està amoïnada".

Gairebé tots els partits i tots els governs reconeixen, en algun moment, que tenen problemes de comunicació, que no han sabut explicar-se o que no han sabut transmetre amb prou claredat la feina que han fet a la ciutadania. I qui més qui menys en l'àmbit de la política reconeix que aquest tipus de llenguatge que es fa servir en actes institucionals i rodes de premsa augmenta la distància entre electors i governants i que és una de les causes de la "desafecció" (un terme que, en ell mateix, ja és un eufemisme creat des de l'àmbit polític). Però en canvi molt pocs s'atreveixen a aparcar el llenguatge fred, tècnicament acurat, perquè saben que la tècnica del "tall de veu" tret de context és molt cruel amb l'espontaneïtat i amb els col·loquialismes. Per això, excepte els dies de campanya electoral (un feliç parèntesi del rigor mortis lingüístic), els polítics tendeixen a no abaixar la guàrdia en presència dels mitjans de comunicació, i recorren a un llenguatge tècnico-administratiu, sovint carregat d'acrònims indesxifrables, o a utilitzar de manera recorrent expressions i paraules fossilitzades que ja no volen dir res, que són poc o gens espontànies, i que no s'escapen del políticament correcte. Això fa que el llenguatge polític (i sovint el periodístic) sigui tan allunyat del llenguatge del carrer que els ciutadans no tinguin cap interès a intentar desxifrar-lo.

Amb una mica de sort la política 2.0 resoldrà part d'aquest problema perquè a les xarxes socials tot és més directe i espontani. Els qui alerten dels perills de la política 2.0 tenen raó quan diuen que convida a la superficialitat, als eslògans populistes i als posicionaments de blanc o negre en un món molt complex. Cert, aquest és el perill. Però també algú va dir que si no pots fer un titular és que no tens una notícia. I tots els que hem fet política a l'era digital hem hagut d'aprendre que "valoro positivament" és un simple "m'agrada" si és que vols dir alguna cosa coherent i amb contingut en els 140 caràcters de la piulada.