Françoise Hardy, entrevistada per Del Arco (1963)

Entrevista i caricatura que Del Arco (Saragossa, 1909-Barcelona, 1971) va fer a Françoise Hardy (Paris, 1944-2004) per La Vanguardia (12-X-1963) quan la cantant va visitar Barcelona. Traducció pròpia. Françoise Hardy va morir el passat 11 de juny. Representativa, amb Sylvie Vartan, de la cançó pop francesa, Hardy endolcia melòdicament l’univers del Maig del 68: el d’una joventut ansiosa, vehement, apassionada, imaginativa i, en el fons, ingènua, idealista, sentimental. 

Françoise Hardy és una joveneta francesa que amb una sola cançó, Tots els nois i les noies [Tous les garçons et les filles] s’ha fet famosa. De fet, no té aspecte d’artista, sinó d’estudiant; ho era abans de triomfar. -És el seu nom autèntic? -Sí, tot en mi és veritat. -S’ha complicat la vida per haver encertat amb un cançó? -No és aquesta la qüestió; en tot cas, és la vida que jo volia. -Ha perdut la ingenuïtat? -Crec que és absolutament fals que l’ambient del teatre, o del cinema, o dels clubs nocturns, pugui pervertir; és a dir: si algú es perverteix no és per l’ambient, sinó perquè la perversió la porta dins. Jo no m’he pervertit; per tant, no sé res d’això. -La cançó Tots els nois i les noies és seva? -Sí, però li explicaré: jo vaig cantar la música i vaig escriure la lletra, però com que no sabia escriure música, vaig buscar qui me l’escriuria, i va firmar l’altre, cosa que no he fet més. -Vostè és dins la psicologia de les noies de la seva cançó?

-Absolutament. -Si no hagués encertat amb la cançó, què hauria estat de vostè? -Estudiava Lletres i Idiomes a la Sorbona. -En la seva cançó hi ha una noia que no troba la mà afectuosa d’un noi. Era vostè? -Sí. -I ara? -He canviat. -Hi ha més d’una mà? -N’hi ha una. -D’haver-la trobat abans, hauria escrit aquesta lletra? -Quan la vaig escriure em trobava sola, però dins de la meva ànima hi havia el desig d’escriure alguna cosa que arribés a tenir èxit. -Parisenca? -Sí. -Les noies de Paris són diferents a les de la resta de França? -En realitat, no conec massa gent; de totes formes, tinc la impressió que a Paris les noies són més espavilades. / Tenim aquesta conversa en una perruqueria. Françoise Hardy es mira fixament al mirall, i li pregunto: -Què li diu el mirall? -Em trobo lletja. -Li dol? -Molt. -Si no és bonica, on rau el seu èxit? -Penso que és perquè tinc una cara que es reconeix de seguida. -En aquest món de la cançó, en el qual ha entrat per casualitat, admira a algú? -A Georges Brassens, Claude Nougaro, Richard Anthony, Jacques Brel, Ceny Escudero... -No segueixi -tallo-. I ell, el de la mà, què diu de vostè? -Pel de la mà no soc pas una cantant; pel de la mà soc una nena. -I què diu ell de la cantant? -És molt delicat; hi ha cançons que li agraden molt i cançons que no li agraden gaire. -Sacrificaria vostè les cançons pel de la mà? -Si fos necessari, sí. -I qui és ell? -Com? -Que qui és ell? -Que no el sento -li acaben de posar aquest casc que serveix per assecar el cabell. -Que qui és ell! -crido. – Misteri. -Quin misteri? -Que és cosa meva. -La seva mà? -Quina mà? -La seva. -És la meva. -Dona-li ja...