Entre Franco i Trump
Resulta fascinant observar com la cultura política de la dreta espanyola –de la dreta pretesament democràtica i moderada– resta fidel a ella mateixa, incapaç d’allunyar-se del seu passat més fosc, refractària a evolucionar. En vigílies de les eleccions del 16 de febrer de 1936, la CEDA (Confederación Española de las Derechas Autónomas) advertia als conservadors que no li donessin suport de “lo que os espera si triunfa el marxismo": "Disolución del Ejército. Aniquilamiento de la Guardia Civil. Armamento de la canalla. Incendios de Bancos y casas particulares. Reparto de bienes y tierras. Saqueos en forma. Reparto de vuestras mujeres”. Observin, de passada, que les mujeres eren considerades una propietat més dels marits, tot i que no es precisava si serien repartides per quarts, a la menuda o bé per peces senceres...
Quan, cinc mesos després, es produí el cop militar contra la democràcia republicana (imperfecta, però democràcia), i al llarg de les quatre dècades següents, el discurs oficial del franquisme insistí que l’Alzamientohavia estat un moviment preventiu per tal de salvar a España de la revolució que les esquerres estaven a punt de desfermar. Era mentida. La primavera del 1936 no hi havia a Catalunya ni a Espanya cap revolució imminent, ni per part de la CNT ni per part del PSOE i el PCE. Va ser justament el col·lapse de l’Estat republicà provocat pels colpistes (desintegració de l’exèrcit, desbordament de les forces policials, escampadissa d’armes fora de les casernes...) allò que, creant un enorme buit d’autoritat, va fer possible la caòtica revolució subsegüent.
Vuitanta-sis anys després, el passat dilluns 7 i en un programa de gran audiència televisiva, la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, recuperava, amb coincidències textuals, aquella narrativa dels seus predecessors ideològics. Segons Ayuso, el govern de Pedro Sánchez “quiere tener en la cárcel a la oposición, como en Nicaragua”, pretén “matar a la oposición para perpetuarse” i aplica “un plan para este país” que passa per “sacar a la Guardia Civil” (d’on?), “expulsar a la oposición de todas las instituciones” (no ho dirà pel Consell General del Poder Judicial!) i “descapitalizar Madrid”.
No content amb aquesta agenda de demolició nacional –insistí la presidenta madrilenya–, el govern del PSOE “con sus socios comunistas” està preparant una mena de cop d’estat per derrocar el rei Felip VI i instaurar una república. “Aquí lo que se pretende es recuperar una República, que otro Pablo Iglesias de la vida [sic] sea el que está por encima de todos” en lloc de figures exemplars com “el rey Juan Carlos, que ha aportado tanto a la historia de España en los momentos más complicados”. En definitiva –resumí els propòsits de Pedro Sánchez–: “Hay que ir rompiendo a España poco a poco”.
Sí, ja sabem que, quan diu aquestes coses, Díaz Ayuso no és més que el ninot del ventríloc o, per ser més precisos, la marioneta del seu Rasputin, el sinistre Miguel Ángel Rodríguez, que té com a objectiu últim instal·lar-la a la Moncloa i ser-ne el valido. Ella no ha sentit a parlar mai de la CEDA, ni sabria situar Nicaragua en un mapa mut del continent americà, però té –justament mercès a la colossal ignorància– la capacitat per verbalitzar les falòrnies més desinhibides sense enrojolar-se, i per fer-ho en el registre de barra de bar que, segons l’astut MAR, és d’èxit segur en el país dels bars. ¿Vostès s’imaginen líders conservadors com Miguel Herrero, Óscar Alzaga o Leopoldo Calvo-Sotelo sostenint que Pedro Sánchez pretén empresonar l’oposició i prepara un cop d’estat de caràcter republicà? ¿Amb el suport de quin exèrcit o de quina altra força armada, quan militars i policies són la principal reserva de vots de Vox? ¿La presidenta de Madrid –i de Tabàrnia, no ho oblidem– i el seu guionista en cap prenen la ciutadania per ximple?
No. Simplement imiten models internacionals d’èxit, sobretot el de Donald Trump. Si, al cap de dos anys i contra tota evidència, encara hi ha un terç de nord-americans que creuen que els demòcrates van robar les eleccions presidencials del 2020, per què milions d’espanyols no poden creure que Pedro Sánchez vol derrocar la monarquia? Si Trump va afirmar que el covid es curava injectant-se lleixiu, ¿què té d’estrany que Díaz Ayuso qüestioni el canvi climàtic i digui que l’actual alarma mediambiental és filla d’una tenebrosa conspiració mundial alimentada per les esquerres?
Entre la ultradreta castissa i carpetovetònica representada per Francisco Franco –o per Millán-Astray, a qui l’alcalde de Madrid encara homenatja– i la ultradreta de les fake news a les xarxes i altres canals no convencionals, la de Trump o Bolsonaro: just allà, amb un peu a cada banda, està situada Isabel Díaz Ayuso. Combinant hàbilment l’espantall del comunisme –l’actual conflicte dels metges madrilenys és una maniobra dels rojos per desestabilitzar-la– amb la demagògia trumpista de les rebaixes fiscals i de la libertad de fer allò que et doni la gana. I el més inquietant és que, probablement, el futur de la dreta espanyola és l’ayusisme.