Franco és mort, sapigueu-ho
Es compleixen aquest dimecres quaranta-nou anys de la mort de Franco, a qui el poeta Joan Brossa, en el poema que va escriure en ocasió d'aquesta defunció, va definir com “el dictador més vell d'Europa”. El poema es titulava –es titula– Final!, amb signe d'exclamació inclòs, està datat el 20 de novembre de 1975 i s'adreça al general difunt d'una manera que fa de bon recordar: “La teva dictadura, / la teva puta vida d'assassí, / quin incendi de sang! Podrit botxí, / prou t'havia d'haver estovat la dura / fosca dels pobles, donat a tortura, / penjat d'un arbre al fons d'algun camí”. Situat el general en els paràmetres morals que li corresponien, Brossa dedicava els versos següents a calibrar-ne la dimensió històrica i l'obra de govern: “Rata de la més mala delinqüència, / t'esqueia una altra mort amb violència, / la fi de tants des d'aquell juliol. / Però l'has feta de tirà espanyol, / sol i hivernat, gargall de la ciència, / i amb tuf de sang i merda, Sa Excremència”. És un goig, d'altra banda, escoltar aquest poema cantat a ritme de tango per la veu de Miguel Poveda.
El negacionisme ha fet el seu camí i avui dia els posicionaments que reivindiquen el franquisme, o que s'abstenen de condemnar-lo, són centrals en la política espanyola, fins al punt que són defensats pel tercer i el segon partit amb més representació al Congrés. Vox i el PP no condemnen el cop d'estat ni la dictadura franquistes, però, en canvi, detecten cops d'estat pràcticament a cada passa que es fa des de l'esquerra o l'independentisme. No tan sols això: per als partits de la dreta espanyola i els seus corifeus, són dictadures l'ensenyament del català, el feminisme, les polítiques contra el canvi climàtic, les vacunes i les mesures preventives contra les epidèmies i, en general, qualsevol idea relacionada amb el bé comú. Quan es tracta de Franco, per contra, exigeixen que es fili prim abans de qualificar de dictadura el que ells prefereixen anomenar “una part important de la nostra història recent”.
I tan important. El franquisme va deixar estructures d'estat que avui dia veiem actuar a ple rendiment: la part de la magistratura que entén la gestió de la justícia com un instrument polític, o una Corona que regna com a cap d'estat i que ha resultat estar tan corrompuda que el rei de la Transició va haver de refugiar-se (ves per on) en una dictadura mentre la resta de la casa reial s'afanyava a fer veure que era aliena als seus abusos de poder. El franquisme en general i Franco en particular van ser també grans partidaris de l'antipolítica, l'aliment dels actuals populistes i salvapàtries que solen presentar-se com a alternativa “als polítics”. En els darrers divuit anys, aquesta “alternativa” ha fet un recorregut que va des d'aquells cartells de Ciutadans amb Albert Rivera despullat fins al circ de toreros i militars del ja obscè president valencià Mazón. Les conseqüències del franquisme són moltes i molt àmplies, i fan cercles concèntrics dins la vida pública, com un roc llançat dins aigües estancades.