No es parla de la generació que va acabar amb Franco. Tot i així, a partir d’informació genètica podem demostrar un fet determinant. El 1975 apareixia el Front d’Alliberament de Cromosomes. Ho conec de primera mà perquè jo hi era. Vaig abandonar lliurement la platja-placenta, daiquiri en mà, per unir-me a la lluita el 13 de juliol. Armats de gens, nosaltres naixíem i Franco moria el 20 de novembre. Gens-fets, no paraules. Les molècules d’àcid desoxiribonucleic ho poden canviar tot.
Recordo haver vist Franco a la tele. Jo tenia setmanes, però ja era un paio despert i mirava la pantalla i planejava fer saltar pels aires el món. Cert? Fals? Ja ho saben, la memòria és el que queda entre el record i l’oblit. La memòria és un cementiri, una fàbrica d’al·lucinacions accelerades per un sincrotró de cola industrial. La memòria és saltimbanqui, okupa, arma de destrucció o construcció massiva. La memòria són gens. Caixa negra. Equació. Misteri. És estrany recordar, és estrany oblidar. La vida és estranya, però ella ens sobreviu a nosaltres. Parlem de botànica.
Començava el 2025 i Jordi Grau, a El Punt Avui, es preguntava per què Josep Maria Gironella (1917-2003) és un escriptor oblidat. L’home que va escriure la suposada gran novel·la sobre la Guerra Civil: més de 12 milions d’exemplars venuts. Un fenomen planetari: Los cipreses creen en Dios (1953). Un bestseller maestro sanador-placebo-agua del Carmen. Ara ell (vida nerviosa) i la seva obra (36 llibres) ja són botànica funerària.
Gironella és un producte del take away letal de la Guerra. Català km 0. De Darnius. Pare funcionari de la Generalitat i d’Acció Catalana. El xaval va al seminari. El 1936 veu com assassinen a granel en nom de la revolució arbitrària. I es gira cap al costat fosc de la força. Un clàssic. Ell va comprar el bitllet del 1936 però no el del 1939. A casa meua el 1936 ens van col·lectivitzar les gallines els rojos i el 1939 ens van fotre els porcs els blancs. Som els atrapats. El pernil salat atrapat per dues llesques caníbals. La veritat és una lasanya de capes. I la veritat sempre tremola com un nen nascut que té fred per la vida.
Vaig necessitar de 1975 fins a 2003 per saber alguna cosa sobre mi i el meu país. Va ser quan vaig llegir Incerta glòria, de Joan Sales (1912-1983). Un altre jove marcat generacionalment per la Guerra. Soldat, com Gironella, però del bàndol republicà. El 1956 publica Incerta glòria. Novel·la sobre la Guerra i el moment gen: quan a la vida sembla que tot és possible i tot s’escapa. Però si Sales escriu una ficció és perquè no pot escriure la realitat. I la realitat són les cartes que entre 1936 i 1941 s’escriu amb el poeta Màrius Torres. Sales ho explica tot. Però no es poden publicar per la censura fins al 1976.
Les cartes són el gen, la base, d’Incerta glòria. La ficció serveix per fer veure i explicar la realitat. Entre Incerta glòria i Cartes a Màrius Torres hi ha la història i la memòria d’una immensa majoria d’atrapats de la Guerra. Les veritats i mentides de 1936 i 1939. Un país atrapat entre la realitat i la ficció. Entre l’obscè i el macabre; entre el roig i el negre; entre Catalunya i Espanya. Per això s’oblida Gironella. Per això viu Sales. Franco és una persona, el franquisme un contingut viral. Franco va morir, el franquisme no. I encara som aquí: entre els uns i els altres. Entre la realitat i la ficció. Entre el que queda.
