La dreta espanyola mostra una gran desimboltura que es tracta de denunciar el règim dictatorial veneçolà. Uns crits, Alberto Núñez Feijóo, als actes públics! Unes soflames, Isabel Díaz Ayuso, en favor de la llibertat! Uns amaneraments a les entrevistes, Abascal! Uns editorials radiats i escrits, la premsa afí! La llibertat que proclamen la representa millor que ningú la susdita Ayuso: és la llibertat de prendre canyes en plena pandèmia si ets jove, i de morir ofegat, sols i sense assistència mèdica a un racó qualsevol d'un geriàtric, si ets vell. També, la llibertat de muntar un psicodrama institucional i mediàtic per protegir un nòvio delinqüent, mentre s'afina la magistratura per enviar un fiscal general de l'estat pa'lante.
Que Maduro va cometre frau electoral és una sospita tan sòlida que ha dut la comunitat internacional a no donar per bona la seva victòria, si no l'acreditava amb les actes electorals que no ha volgut mostrar. Que el seu govern (com abans el del seu mentor, Hugo Chaves) és un règim que podem etiquetar entre una democràcia totalitària o una dictadura tout court, i que ha causat greus perjudicis a l'interès general, és una evidència. També ho és que el president autoproclamat de l'oposició, Edmundo Rodríguez, no és altra cosa que l'herald negre –com hauria dit César Vallejo– de la reapareguda María Corina Machado, una dona que personifica la cruïlla exacta entre l'ultraliberalisme de Javier Milei, l'ultraconservadorisme de Bolsonaro i el fanatisme de les sectes religioses ultracatòliques. Tot molt ultra, fins al punt de passar per la dreta a Vox a una velocitat enfurismada. Si el canvi de Maduro és aquest, l'únic de què poden estar segurs els veneçolans és que passaran d'un règim opressor i criminal a un altre. Tots en contacte directe amb l'Altíssim, això sí, perquè Maduro mai no s'ha estat de presentar-se com un elegit per la gràcia divina, i fins i tot de tenir raptes d'il·luminació en què parla amb Chaves en forma d'ocellet a l'ampit de la finestra.
És incomprensible que una part de les esquerres nostrades encara s'encomanin a personatges tètrics com Maduro, o Canel a Cuba, o fins i tot Putin o Al-Assad, perquè s'obstinen a veure-hi inexistents baluards de resistència a l'imperialisme ianqui. Resulta, en canvi, més fàcil d'entendre que la dreta espanyola, tan entusiasta a l'hora de deplorar els crims del madurismo i encolomar-los al sanchismo, es mostri tan renuent quan es tracta de parlar de Franco. No és cert que Franco sigui una andròmina del passat: ben al contrari, es pot dir que gairebé no hem començat encara ni a parlar-ne, d'ell ni de les conseqüències del franquisme, tan notòries encara a la vida pública espanyola. Però és comprensible que els faci mandra perquè, per molt que cridin, per molt que gesticulin, per moltes querelles i denúncies i demandes que posin, tanmateix, tots sabem que ells, PP i Vox, són els hereus ideològics directes de la dictadura franquista. I per la manera com es comporten, estan ben decidits a seguir-ho sent.
