EL DIA QUE VA MORIR Franco tenia deu anys, feia cinquè d'EGB, i vaig celebrar que tindria tres dies de festa. Només això. A casa, creients i poc polititzats, em van veure saltar d'alegria i em van dir -sense renyar-me gaire, poc convençuts- que no estava bé alegrar-se de la mort de ningú. Però la veritat és que a ells no se'ls veia gens tristos. Aquesta generació intermèdia, la dels nascuts pels volts del 1965, tenim una particularitat: no vam néixer encara amb democràcia ni tampoc vam contribuir a construir-la. Hem escoltat moltes batalletes i admirem els que corrien davant dels grisos, però, com que no vam participar de la Transició i la vam anar vivint mentre ens fèiem adolescents, tenim llibertat total per criticar-la si convé. Sobretot, i això mai no ho agrairem prou als nostres antecessors, ens vam anar trobant la llengua i el país en vies de normalització, ja vam arribar a la majoria d'edat amb mitjans públics de qualitat i en català, hem pogut viure anys de progrés cultural i social que són mèrit de tots els lluitadors de la resistència. Crec que per això, per aquest deute moral amb la immensa sort que hem tingut, ens posem menys límits, no veiem res impossible i ens sentim obligats a plantar-nos al mínim intent d'anar enrere. Podem ser més desacomplexats perquè som menys esclaus de la nostàlgia i molts grans esforços els van fer per nosaltres. Ens toca ser agraïts amb els que ens van aplanar el camí, i ser-ho no vol dir només donar les gràcies, vol dir agafar-ne el relleu. Molts drets els hem anat gaudint, conquerits per altres, i ara tenim el deure de protegir les llibertats que ens hem trobat i anar molt més enllà per ampliar-les. És la nostra transició, ara ens la juguem nosaltres.