Franco al Born (me’n vaig)

Avui s’obre al públic l’exposició al Born amb l’estàtua del dictador Franco, que ha ideat l’Ajuntament de Barcelona per “museïtzar” l’espai públic i fer-nos pensar, es veu. Es tracta de mostrar-nos (per força, en aquest cas) l’estàtua de l’home que va ordenar rapar els cabells de la meva àvia i fer-li prendre oli de fetge de bacallà per, tot seguit, passejar-la pel poble en una mena de carro, en roba interior, tota cagada. S’ho podien estalviar. No ho hem oblidat ni un fastigós instant.

Les estàtues i els símbols d’aquella victòria són encara per tot arreu, sí. En molts pobles i ciutats. A Granollers, al carrer Guayaquil, vaig viure en un pis de protecció oficial que tenia incrustada a la paret una placa amb el jou i les fletxes. Però arrencar aquests símbols del lloc on els va edificar el règim i mostrar-los en un altre lloc, amb ànim artístic, perquè el populatxo “se senti interpel·lat” és molt més agressiu. Traslladar una estàtua, la que sigui, a un altre lloc (ben triat) per força ens en fa tenir una visió des de dalt: irònica, sarcàstica o desdramatitzadora. ¿Una estàtua de Pinochet a la Rambla, perquè pensem en els torturats? Sí, em direu que els alemanys han posat alguna estàtua de Hitler al carrer. Potser sí, però és que ells van fer els Judicis de Nuremberg. El que va rapar la meva àvia es va morir de vell.

¿Té sentit fer una exposició lúdica sobre criminals de la història? Potser sí, si parlem de Jack l’Esbudellador, però potser no, si parlem d’un assassí més recent, com el de, posem per cas, Marta del Castillo. Hem de mirar, primer, com estan les ferides. A mi no em pot obligar cap pedagog de pa sucat amb whisky a sentir-me “interpel·lada” per cap estàtua de Franco al carrer. No hi passaré, doncs. Perquè a més a més em rebenta tota la pasta que gastarem en segurates, per evitar que els emprenyats hi llancin pintura i que els fatxes s’hi facin fotos.