Francisco Camps, la taronja mecànica

Com a amable recordatori de l'òptim funcionament de la justícia a Espanya, l'Audiència Nacional ha absolt recentment l'expresident de la Generalitat Valenciana Francisco Camps de les acusacions de presumpta implicació a la trama Gürtel, de corrupció a l'engròs. Camps va ser president del govern valencià entre els anys 2003 i 2011, i va agafar el relleu d'Eduardo Zaplana, que ho havia estat entre 1995 i 2002. Una dècada i mitja que va coincidir amb l'etapa triomfal del Partit Popular d'Aznar, allò que Manuel Vázquez Montalbán va anomenar el Aznarato. Uns anys en què el PP va fer literalment el que li va venir de gust a totes les administracions en què va governar, que varen ser moltes. Els anys dels quaderns de Bárcenas i la comptabilitat extracomptable. Els anys que el PP va acumular escàndols de corrupció, que després es van convertir en causes judicials, en una quantitat superior a la de cap altra formació política europea. Els anys en què València, i el País Valencià, van ser una festa. Una festa pepera, si més no, dins la qual va créixer i es va formar, com un zaplanista metòdic, l'actual president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón.

Després de quinze o setze anys d'anar de judici en judici, Camps s'ha vist exonerat de culpa de tot un grand slam de la corrupció: l'escàndol dels vestits (se'n va dir així), el cas Nóos (l'entitat facilitadora d'encàrrecs que Iñaki Urdangarin va muntar dins mateix de la casa reial espanyola, i on el PP va sucar tot el pa que va voler), l'escàndol de la visita del papa Benet XVI a València l'any 2006, el cas de la Fórmula 1, i (tancant una bonica estructura narrativa circular, perquè el cas dels vestits era una ramificació d'aquest), la trama Gürtel, una de les grans trames-riu del PP, de les quals moltes altres són afluents o correnties. Com es pot veure, la modèlica carrera d'un polític transparent i democràtic.

Que és com es presenta ara, sense cap ironia, un ensuperbit Francisco Camps. Com sol passar amb la dreta espanyola, Camps es veu a ell mateix com la víctima d'una persecució, i ara es passeja pels platós de televisió i els estudis de ràdio proclamant la seva inversemblant innocència i brandant les seves absolucions de credibilitat dubtosa. Va muntar una escena en un programa de la televisió pública valenciana À Punt (que ell segueix anomenant Canal 9, a pesar que Canal 9, i tot l'ens públic de radiotelevisió valenciana va ser tancat de manera autoritària l'any 2013, quan el president valencià era el successor de Camps, Alberto Fabra). Allà va pretendre fer callar, a crits, el periodista de la SER Bernardo Guzmán, que Camps considerava enemic seu. Camps ha desenvolupat una teoria segons la qual els polítics del PP “viuen atemorits” i s'han de tornar a alliberar i enorgullir de la seva tasca. La delictiva també. En fi, res: d'aquí ve el PP de Feijóo, que encara manté –amb orgull i la cara ben alta, com vol Camps– la seu central al carrer Génova de Madrid, pagada tota en B. Com ha de ser.