A l’hora de bastir ponts
El 80% dels que tenen el català com a llengua familiar volen la independència. Són el pilar central de l’independentisme. Qualsevol polític espanyol que vulgui crear algun pont per parlar del 'problema catalán' hauria d’entendre com és que tanta gent ha decidit tallar amarres amb Espanya. Però es pot dialogar amb qui no entens?
Crec que fins ara els analistes constitucionalistes han estat poc encertats a l’hora d’explicar els perquès del Procés. Així, n’hi ha hagut uns quants que han intentat explicar-lo com una reacció contra la crisi, però salta a la vista que el conflicte ha continuat malgrat la reactivació econòmica. D’altres l’han interpretat com una maniobra de la burgesia catalana, però aquest relat s’ha ensorrat des que les elits econòmiques catalanes s’han revelat majoritàriament unionistes. Alguns discursos són absurds, com el que sosté que l’independentisme neix d’un excés d’ús del català, com si les vocals neutres o els pronoms adverbials encomanessin el republicanisme. Igualment patètica és la idea que els independentistes estan tots abduïts. A banda d’insultant (“Jo penso, tu estàs abduït”), resulta inversemblant: ¿com voleu que uns líders i una administració autonòmica hagin aconseguit adoctrinar milions de persones en un país amb alts índexs d’ús d’internet i on els principals mitjans són contraris a la independència?
Atesa la situació, jo convidaria els nous càrrecs públics espanyols a seguir l’exemple de Mandela i fer un esforç per posar-se en el lloc del seu adversari. No es tracta de comprar els arguments independentistes sinó d’escoltar-los, no fos cas que hi hagués alguna espurna de veritat. En darrer terme, si vols dialogar amb algú, millor que abans l’entenguis.
En aquest sentit, sostinc que un dels motius –no únic, però sí rellevant– pels quals els catalanoparlants han abraçat massivament l’independentisme és la convicció que, dins d’Espanya, la seva llengua està condemnada a mort, per tres motius principals: el comportament de l’Estat, els canvis sociolingüístics i l’evolució ideològica de la societat espanyola.
Anem a pams. Per copsar si el comportament de l’estat espanyol té res a veure amb la desafecció dels catalans, que el lector es faci una pregunta: ¿recorda alguna iniciativa impulsada per l’Estat en favor del català que no li hagi estat arrencada amb penes i treballs pels partits catalanistes? I al contrari: ¿podria citar alguna mesura promoguda pel poder executiu, legislatiu o judicial central que hagi disminuït l’estatus del català? Per als qui dubtin, recordem que a la Franja, on no hi ha hagut reivindicació política, el català quasi no té reconeixement oficial.
En segon lloc, crec que l’evolució sociolingüística del país també ha pesat a l’hora de convertir els catalanoparlants en independentistes. És un fet irrebatible que al llarg de les últimes dècades el català ha reculat en molts àmbits. Doncs bé, crec que molts catalans intueixen que un estat propi mai no hauria permès, per exemple, que metges, cambrers, teleoperadors o jutges els obliguessin a renunciar contínuament a la seva llengua. Amb Espanya, en canvi, la tendència no sembla tenir aturador per més voluntarisme que hi posin les autoritats autonòmiques i la societat civil.
Finalment, opino que l’auge del supremacisme castellà en la societat i les institucions espanyoles també ha potenciat l’independentisme. Tampoc és estrany que molts catalanoparlants prefereixin no compartir estat amb qui vol liquidar la seva llengua. Més encara ara que tothom sap que una simple votació al Senat pot liquidar l’autogovern.
En fi, si algú vol trobar una solució al "problema de Catalunya" dins d’Espanya, se li gira feina en el terreny lingüístic. Al meu article 'Llengua per unitat' (ARA, 7/1/2016) vaig suggerir unes quantes mesures per obrir portes al diàleg, i a 'Mirar-se al mirall canadenc' (ARA, 2/6/2017) vaig explicar com el Canadà va esdevenir un país propici també per al francès. Diu que ara a l'Estat hi manaran federalistes. Els aconsello que no confonguin el federalisme lingüístic amb quatre retocs cosmètics. Fer d’Espanya un país propici al català demana canvis molt més profunds que no pas autoritzar l’ús ocasional del català al Parlament central. El repte és sens dubte colossal. En tot cas, són els federalistes espanyols els qui ara tenen l’oportunitat i el deure de fer les seves propostes per demostrar-ho.
