25 anys de sistema universitari nacional: una mirada al futur

25 anys de sistema universitari nacional: una mirada al futur
i Francesc Xavier Grau
20/12/2016
4 min

Aquest mes de desembre el sistema universitari català està de celebració: es compleixen 25 anys d’una decisió històrica del Parlament de Catalunya, la de la creació de la Universitat de Girona, la Universitat de Lleida i la Universitat Rovira i Virgili. El 1991 el sistema universitari català ja existia, esclar, amb la cinc-centenària Universitat de Barcelona i les modernes Autònoma de Barcelona i Politècnica de Catalunya, creades ambdues a finals dels anys seixanta del segle passat, i la novíssima Universitat Pompeu Fabra, creada l’any anterior. Però es pot dir que amb la creació de les noves universitats s’acaba de definir un veritable sistema universitari nacional, que es completa amb la posterior creació de la Universitat Oberta de Catalunya, aprofitant les capacitats i oportunitats de les tecnologies de la informació i les comunicacions.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

L’efemèride dels 25 anys és sempre ocasió de balanç, i en el cas del sistema universitari català difícilment podria ser més positiu. La compleció del sistema amb les noves universitats ubicades a les comarques del nord, de ponent i del sud, en un moment molt oportú, el de l’eclosió de la competència econòmica internacional basada en el coneixement i lligada a la globalització, ha permès el desenvolupament d’una potència acadèmica i científica homologable internacionalment i al servei de tota la societat catalana, de tal manera que ha millorat, quan era més necessari, l’accés dels ciutadans a una educació superior i ha posat a disposició de tot el teixit productiu del país el talent i la capacitat de recerca i innovació que necessita per al seu desenvolupament i projecció. Avui la societat catalana és més competitiva, gaudeix de millors condicions de vida i ha demostrat una extraordinària capacitat de suportar els embats de les crisis que s’estan produint en aquests començaments de segle.

El cas de la Universitat Rovira i Virgili exemplifica l’efecte de les noves universitats i, per extensió, del nou sistema universitari nacional en la societat catalana: més de 40.000 nous titulats universitaris incorporats al sistema productiu, el 70% dels quals són la primera generació amb formació universitària de les seves famílies. Més de 15.000 articles científics indexats en bases de dades internacionals, que han situat la universitat en els millors rànquings globals en un temps rècord. Un pol de coneixement amb una xarxa de centres tecnològics i instituts de recerca especialitzats en àmbits alineats amb l’activitat econòmica singular de les comarques meridionals, que, per exemple, ha fet que enguany es puguin plantejar projectes estratègics de desenvolupament econòmic basat en coneixement (RIS3) en turisme i oci, en nutrició i salut, en enologia i viticultura i en patrimoni cultural i natural. Un impacte econòmic directe i indirecte de més de 500 milions d’euros anuals. I un reconeixement internacional, especialment per part de la Unió Europea, com a cas d’estudi d’universitat investigadora implicada en el desenvolupament de la seva regió d’influència.

Però la natural mirada enrere del 25è aniversari ha de durar poc, el temps necessari perquè serveixi per construir més sòlidament una visió de futur. Sovint, quan es pregunta sobre com serà la universitat del futur, es fa referència, de vegades de manera apocalíptica, a un possible efecte transformador radical de les tecnologies de la informació i les comunicacions. Aquesta orientació de la mirada obvia la part essencial i més determinant del paper de la universitat, ja en la societat d’ara i més encara en els anys a venir: el de motor de coneixement en la societat del coneixement. Les noves universitats i tot el sistema universitari català han demostrat que s’han pogut fer responsables d’aquest rol, malgrat que ho han hagut de fer en ple desenvolupament com a institució i malgrat les dificultats de tot tipus que la crisi dels darrers vuit anys ha comportat.

Cap on ha d’evolucionar, doncs, la universitat? Precisament en les direccions en què les noves universitats s’han mostrat molt efectives: cap a assumir el paper de responsabilitat central en la societat del coneixement, cap a la formació competitiva internacionalment en tots els nivells, cap a la investigació en tots els àmbits de coneixement, cap a la innovació en el sector productiu i cap a la implicació en el posicionament estratègic de la societat que serveixen, en tots els àmbits que necessiti, ja sigui cultural, social o econòmic.

La mirada enrere també serveix per identificar dificultats que encara cal superar. La primera és la d’assolir prou fortalesa institucional; la universitat pública, com a institució cabdal per al país, ha de ser molt més autònoma perquè pugui ser completament responsable de la seva missió, orientada al bé públic. És tan evident la necessitat com la dificultat; el nostre país, que en aquesta matèria encara depèn de la legislació estatal, no ha fet la reforma universitària que la major part de països avançats van fer fa anys. És urgent, com ho és que aquesta autonomia pugui ser real, és a dir, basada en autonomia financera garantida per una inversió pública suficient i homologable als mateixos països que van davant en el camí. La dependència econòmica de l’administració per la part majoritària del finançament d’una universitat pública, coherent amb el paper estratègic de la universitat en la competitivitat d’un país, introdueix i introduirà sempre tensions en la relació universitat-administració. Unes tensions, doncs, naturals i fins i tot positives, que el sistema de governança ha de poder regular, com correspon a una societat desenvolupada i democràtica.

Celebrem, doncs, aquests 25 anys de veritable sistema universitari de Catalunya i posem-nos a treballar immediatament per definir el marc i els objectius de desenvolupament dels propers 25, que de ben segur seran més exigents que els passats.

stats