El retorn del llenguatge genocida?

Professor d'història contemporània, UABMentre preparava un article sobre la repressió franquista de postguerra a Catalunya, a partir del llibre de Paul Preston L’holocaust espanyol. Odi i extermini durant la Guerra Civil i després (2011), vaig anar a raure a un altre llibre excel·lent, El Estado criminal. Los genocidios en el siglo XX (1995), de l’especialista Yves Ternon. En aquest treball, el professor Ternon remarcava la gran importància del que anomenava “llenguatge genocida”. La historiografia espanyola ha tractat molt poc, o gens, aquesta mena de discursos d’odi i crides a l’acció violenta contra un col·lectiu determinat, sobretot nacional, però caldria començar-ho a analitzar amb un cert detall. Endinsar-se en els textos francofalangistes dels anys 1936-1939 és un exercici que hauria d’obligar a una certa reflexió acadèmica (per no dir política).

Llegir, una darrere l’altra, afirmacions del tipus que la guerra imposava la “idea de exterminio y expulsión” (José M. Pemán); el conegut “¡Perros catalanes! No sois dignos del sol que os alumbra”, del canonge José Artero; el “castigo bíblico... termocauterio implacable” (Victor Ruiz Albéniz); el “proceso de putrefacción que acabamos de extirpar quirúrgicamente” (Wenceslao González Oliveros); el “separatismo infame y parricida” (Cuadrado); “el crimen imperdonable que es el separatismo” (Antonio Nero Campelo); la unitat nacional d’Espanya “se rehace a sangre y fuego”; les invocacions a “nuestra violencia permanente” contra el separatisme i el recordatori que “para el separatista no podemos sentir piedad. Es la bestia negra del drama español”, o “la venganza ejemplar que hemos de rendirles” als màrtirs falangistes (Maximiano García Venero); l’avís que “luchamos no sólo para exterminar el marxismo y la masonería de nuestro suelo, sino para la unidad y elevación de España” (Luis Hurtado Álvarez); la gran notícia que “ya está exterminado el separatismo criminal” (El Heraldo de Aragón, 15 febrer 1939); la “definitiva e irrevocable liquidación de cuentas” (José M. del Moral); l’inevitable Queipo de Llano afirmant que “los falangistas acabarán con la peste de estos nacionalistas que no son otros que unos bandoleros, asesinos y antipatriotas que no pararemos hasta verlos arrastrados por un caballo o pudriéndose en una cárcel”; o el cèlebre Francisco de Cossío assenyalant que “el estigma de la traición” dels separatistes (catalans i bascos) “queda sellado por la violencia arrolladora de una conquista”. Són expressions que haurien de facilitar la reflexió a la historiografia espanyola interessada en aquestes qüestions. El professor Xosé M. Núñez Seixas escrivia, en una conclusió provisional d’aquesta mena de literatura: “Para el conjunto de sectores sociopolíticos identificados con los rebeldes, el discurso nacionalista se reveló desde un principio como su instrumento movilizador más eficiente, así como su instrumento movilizador más extendido”. I Yves Ternon fa una advertència que, en els debats sobre aquestes qüestions a Espanya, no he vist mai comentada: “La agresión verbal hace sonar la alarma. El uso de ciertas palabras, de ciertas fórmulas, la creación de ciertas asociaciones de ideas, son ya los instrumentos de una práctica criminal”.

Totes aquestes referències m’han vingut al cap en llegir les cites que el periodista Enric Juliana (diumenge, 18 de febrer) fa d’un article de José Luis Álvarez (acadèmic passat per Harvard i Esade i, pel que sembla, home prominent en el bloc intel·lectual del nacionalconstitucionalisme radical espanyol) en què fa una crida a obrir, definitivament, la guerra contra la immersió lingüística..., però no només això. Després d’escriure sobre el fet que els independentistes (suposo que de tota mena i condició) “no soportan la herida narcisista de haber perdido, otra vez” (en referència, suposo també, al desastre d’octubre, l’aplicació del 155, etc.), afegeix: “Existe una batalla que sorprenderá a los soberanistas, que piensan que el constitucionalismo no se atreverá a ello. Se aplica a su centro de gravedad. Es tan decisiva que los independentistas no tendrán más remedio que acudir al envite, emplear todos sus recursos, luchar hasta el final, unidos, contando con un PNV que se pondrá “estupendo”. Pueden ganar, pero si pierden agotarán su voluntad y sus recursos. Es la confrontación máxima, concentrada, final. Esta batalla es llevar una reforma constitucional que cancele la inmersión lingüística educativa en una sola lengua. Si el constitucionalismo no se atreve a plantearla, ahora, Cataluña será independiente, cuando ‘toque’, que diría Pujol”. Al costat d’afirmacions tan acadèmiques, l’última sentència del Tribunal Constitucional, que anul·la les sinistres “beques Wert” (la Generalitat havia de pagar 6.000 euros a cada família que exigís l’escolarització dels seus fills en castellà), és una simple nota a peu de pàgina en el llibre universal de la infàmia del nacionalisme espanyol més radical (i més contemporani).

“Batalla”, “confrontación máxima, concentrada, final”. D’això, Yves Ternon en diria “llenguatge genocida”, aplicat a una pràctica repressiva derivada del crim de genocidi, que va definir Raphael Lemkin l’any 1944, com és el “genocidi cultural”, que les Nacions Unides no van recollir en la convenció de 1948 però que Lemkin va defensar fins al final dels seus dies que s’inclogués en els textos canònics del dret internacional.

Tots els responsables polítics catalans enfangats en la qüestió de qui ha de ser president de la Generalitat, han de saber que som al mig d’un conflicte d’enormes proporcions, que està començant a lliscar per viaranys extraordinàriament perillosos. El nacionalconstitucionalisme radical espanyol ja ha mobilitzat els seus blocs hegemònics: el polític, el judicial, l’intel·lectual-acadèmic, i ha obert tots els fronts possibles, des de l’institucional fins al lingüístic. No s’aturarà aquí i mantindrà l’ofensiva durant anys. Com més temps passem mirant al nord, més hi anirem perdent al sud.