L'esquerda
"L’estada dels moros obligà a un recomençament, amb l’esforç de l’alliberació; es allò que ha estat comunament anomenat la Reconquesta. Aleshores, des del primer moment, les terres catalanes, xuclades per la potència veïna del colós polític carolingi, s’endinsen en un camí històric diferent del que segueixen les altres regions hispàniques més occidentals. Es produeix l’esquerda que, com tota esquerda, ja no s’ha de fondre més; hi podran fer soldadures més o menys ben reeixides, segons una millor o menor traça política, però la fusió no serà aconseguida. Quan apareixerà Espanya, als volts del 1500, serà una Espanya vària, no pas l’Espanya unificada que semblava prometre el Regne de Toledo. Podrà ésser aconseguida la unió, no pas la unificació". Aquest fragment fou escrit per un historiador que, l’any 1967, tenia 79 anys, havia militat a la Lliga d’Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó, havia passat per Acció Catalana, havia hagut de fugir a Itàlia l’estiu del 1936, i havia acabat als rengles monàrquics del comte de Barcelona, Joan de Borbó. Ramon d’Abadal era un senyor conservador, de dretes, antiesquerranista, però català i catalanista. En sabia un munt d’història, de la Catalunya carolíngia, del regnat de Pere el Cerimoniós i les Corts Catalanes, o dels efectes perversos del Decret de Nova Planta.
No era un historiador nacionalista ni independentista; simplement, era un historiador sensat i honest. I és l’historiador que ha explicat més bé l’esquerda que sempre ha existit entre Espanya (és a dir, l’Espanya de matriu castellana-andalusa) i Catalunya (la Catalunya nació, feta d’una pila de creuaments de gent i mestissatges). No cal traduir aquesta esquerda com una declaració de separació política, una cobertura per als arguments independentistes. Això només ho poden fer els totòlegs ignorants o algun historiador català que vol ser alguna cosa a Madrid. Simplement, descriu amb una precisió esborronadora allò que fa que avui visquem trasbalsats davant la sentència del Tribunal Suprem, la grolleria immoral de les forces polítiques espanyoles (i els seus còmplices i sucursals catalans), i l’enorme pes que carregarem a les nostres espatlles amb la presa de consciència que mai no serem iguals.
El març del 1966 D'Abadal va escriure una carta a Américo Castro, arran de les polèmiques que Castro havia mantingut amb Claudio Sánchez-Albornoz sobre "el ser de España" i altres coses tan nacionalistes. Li deia: "El gran problema para nosotros no es saber desde cuándo somos catalanes, sino desde cuándo somos españoles y qué clase de españoles somos". Continuem sense saber-ho (això de des de quan som espanyols), no tenim dubtes sobre (gairebé tots els catalans, excepte els espanyolistes i els totòlegs de rigor) les arrels i els elements que ens han configurat com a catalans i les continuïtats històriques que ho expliquen. Tanmateix, han passat els anys i som gairebé al mateix lloc.
No hem patit una desconnexió, com s’ha dit tantes vegades en aquests darrers anys; ni tan sols una desafecció, com va avisar el president Montilla ja fa molts anys (de gairebé tot ja fa molts anys). Hem viscut sobre una esquerda durant segles i quan les plaques tectòniques (les societats, amb les seves contradiccions de classe i nacionals) es mouen, les esquerdes es fan més grans, més fondes. Enllà, a Espanya, no ho han volgut veure mai. Però el temps, aquest gran escultor, juga a favor nostre. A pesar dels molts errors dels dirigents d’aquí i les amenaces dels qui manen allà. Perquè les esquerdes, com escrivia aquest savi català, no s’han de fondre mai.
