Francesc Vicenç Garcia vs Rector de Vallfogona (1976)

De Joaquim Molas (Barcelona, 1930-2015) a Serra d’Or (15-I-1976). Enguany és el quart centenari de Francesc Vicent Garcia (Tortosa, 1579 - Vallfogona de Riucorb, 1623). Pitarra va popularitzar anècdotes d’aquest poeta, com la trobada amb un nen de sis anys a qui pregunta: “D’on ets, d’on vens, on vas?” Resposta: “Soc de Tàrrega, vinc d’Arbeca, vaig a Verdú i no estic amb ningú”. El va fer escolà.

Als Països Catalans, el Barroc no s’organitzà mai en un moviment que articulés amb coherència unes realitzacions amb les altres sinó que fou més aviat una successió d’autors i de grups que cada un pel seu compte buscaven en les lletres castellanes del Segle d’Or els criteris de modernitat. Francesc Vicenç Garcia, que, amb Francesc Fontanella, és un dels seus representants més il·lustres, ofereix dos aspectes ben definits: un de to greu i l’altre de to burlesc. El poeta de Tortosa cantà en versos adustos i sovint vacil·lants alguns dels grans temes de la Contrareforma: la soledat, el temps que passa, el desengany del món, el menyspreu de la glòria i la vanitat humanes, el penediment i la mort. Els poemes d’amor, més segurs de forma, constitueixen un veritable desplegament d’artificis retòrics i creen un món que es complau en la pròpia rotunditat. [...] Garcia, però, com Quevedo o Góngora, contraposà l’idealisme cultista a la realitat de cada dia [...] Descriví la lletgesa en un sonet que ha fet pensar en Quevedo i, en general, reproduí amb molts alts-i-baixos el lliure desordre de la vida quotidiana. L’actitud de burla i el sentit de la vida real l’abocaren al joc gratuït i, encara, al més brut i obscè [...] La seva producció, extensa i variada, obtingué un èxit de proporcions indostàniques i es formà al seu voltant una vertadera escola de poetes mig cultes i mig populars que imità alguns dels seus aspectes més burlescos i col·loquials [...] El rector de Vallfogona esdevingué un mite a qui eren penjades les actituds més extemporànies o les històries més picants i divertides. El mite, que Joan Amades recollí de la tradició oral en un sucós llibret, aparegut el 1938, estava format amb tots els ets i uts a mitjan segle XIX [...] Entre juliol i desembre de 1874, un grup d’escriptors populars publicaren amb el títol de Lo Rector de Vallfogona un setmanari meitat costumista i meitat jocós [...] En els mesos d’abril i maig de 1902, Salvador Bonavia edità un nou setmanari amb el mateix títol i amb un cos de col·laboradors prou brillant [...] Cap al 1931, l’obra poètica de Garcia i el mite vallfogonesc havien perdut tota mena de validesa. Els poetes de la Renaixença i, més en concret, els d’inspiració romàntica havien acusat Garcia de corruptor de l’idioma i d’exemple irreversible de mal gust; altrament, els esquemes de la cultura popular havien sofert al llarg del segle XIX una transformació tan profunda que, en poc temps, els vells mites havien estat substituïts per d’altres de nous: Buffalo Bill, Sherlock Holmes, Samitier, Gary Cooper, la Dietrich... [...] Rosselló-Pòrcel i alguns dels seus amics intentaren de desenterrar, però, i depurar, la tradició barroca local. Així Rosselló sotmeté alguns versos de Garcia a un procés conscient de purificació [...]