No és moment de callar
“No sé si era legal. Però si ho era, el que passava allà es contraposava amb el concepte d’humanitat. El que vàrem fer els passatgers és respondre amb humanitat”. Aquestes paraules les va dir en Mikel, una de les onze persones a les quals Vueling va expulsar d’un vol al Senegal el dissabte 15 de juliol, a la roda de premsa que varen fer uns dies després per explicar què havia passat. Tot va començar quan les portes del vol estaven a punt de tancar-se per a l’enlairament i van fer entrar a l’avió una persona emmanillada que cridava desesperadament. Dues persones amb guants blancs la duien agafada. Evidentment es tractava d’una deportació forçosa. Les criatures que seien a prop van començar a plorar i fins a una cinquantena de persones van aixecar-se dels seients i van demanar explicacions que no van obtenir. No era cap acció organitzada. Era la resposta lògica d’unes persones preocupades per una altra que semblava que patia.
Van fer baixar de l’avió a tot el passatge i van expulsar aleatòriament 11 persones del vol, i amb l’expulsió va començar per a elles -la gran majoria molt joves- un autèntic calvari de pressions, amenaces i linxament a les xarxes socials i en alguns mitjans. Estaven molt espantats. Els havien deixat sense vacances, i els havien amenaçat d’haver de pagar multes de milers d’euros i de no deixar-los tornar a volar. Moltes entitats els van donar suport i així es van assabentar que l’estat espanyol va deportar, entre el 2011 i el 2014, 4.157 persones, una mitjana de 1.039 persones a l’any. És a dir: el sistema administratiu espanyol és més eficient deportant persones que acollint refugiats perquè de les 17.337 persones que ens vam comprometre a acollir en dos anys, només n’hem acollit 1.615, 808 de mitjana a l’any. Es trist però deportem més persones que refugiats acollim.
La lliçó és clara. Tot porta, com el corrent d’un riu, a una mateixa conclusió: si haguessin callat no s’haurien ficat en un embolic, no s’haurien complicat la vida i no els l’haurien complicat a terceres persones sense ganes de saber per què passen les coses que passen. Si no vols problemes, calla. No miris. No preguntis. Si haguessin callat, ara ja serien de vacances tan tranquils.
I no! No pot ser! Cada vegada que callem, la injustícia avança un pas. Estem en un moment crític de dessensibilització progressiva a la justícia, als drets de les persones pel sol fet de ser-ho, als abusos del poder, a la corrupció i a moltes altres coses. I no! No podem callar! No és moment de callar. És moment de ser valents si no volem perdre elements essencials com a persones i com a societat. Si no volem perdre dignitat i drets humans. Quedar-se amb els ulls oberts, preguntar-se i preguntar les coses, i no acceptar el que és inacceptable, encara que sigui legal i habitual. Per això moltes entitats i persones han donat suport al manifest dels onze de Vueling. Aquells versos de Martin Niemöller són avui més vigents que mai:
Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista.
Quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata.
Quan van venir a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista.
Quan van venir a buscar els jueus,
no vaig protestar,
perquè jo no era jueu.
Quan van venir a buscar-me,
no hi havia ningú més que pogués protestar.
Martin Niemöller era un pastor protestant que es va oposar a la nazificació de les esglésies alemanyes i que va ser castigat, però va escriure un dels poemes més populars i clarividents sobre com acabem per tolerar el que és intolerable, pensant que mai ens afectarà directament.
La resposta de les onze persones del vol de Vueling és un de tants petits actes de resistència diària, sovint anònims, al que és intolerable. Cada acte de resistència al que és injust, inhumà, a la corrupció, al que veiem al nostre voltant que no és lògic o és abusiu, és un gra més de sorra a la platja de l’esperança i de la humanitat. És un acte de dignitat que ens reafirma com a persones i com a societat.
I aquesta platja, els temporals de por i egoisme l’estan buidant cada vegada més ràpid.
Als onze de Vueling i sobretot a tants d’altres que cada dia fan actes de resistència -que sovint no veu ningú- se’ls han de donar les gràcies per obrir-nos els ulls just quan a tots ens vindria de gust tancar-los.