Lafede.cat: 25 anys de l'acampada a la Diagonal

Avui passar per la plaça Universitat i veure les tendes significa evocar el 15-M a la plaça Catalunya. Però per als que ja tenim cabells blancs també significa pensar en unes altres tendes, les de fa 25 anys a la Diagonal. Llavors, en un moment de crisi política i en què la democràcia començava a mostrar les seves primeres carències, molta gent va acampar en solidaritat amb persones que estaven molt lluny i que no coneixien. Fins i tot al mig del Chaco bolivià (una regió feréstega i aïllada, aleshores), on jo vivia i feia de metge, va arribar el ressò d'aquella acampada. Va ser una època en la qual molta gent es va enamorar de la cooperació amb les impressionants campanyes d'alfabetització de la Nicaragua sandinista, quan el sandinisme era una cosa ben diferent. Vam acompanyar el retorn de molts refugiats de Mèxic cap a Guatemala fent d'escuts humans, vam fer coses que ni ens plantejaríem avui pel seu risc. I quan tornàvem dels viatges no deixàvem de treballar també als barris més desafavorits de Barcelona i rodalia o de lluitar contra el servei militar obligatori.

Amb aquelles acampades vam aconseguir que la cooperació internacional entrés a l'agenda social i política, vam inventar una política pública, i des de llavors que moltes entitats grans i petites treballen per mantenir viu l'interès pels problemes del món. Ara que tornem a ser al carrer, i quan parlem tant de desobediència i de no-violència, caldria també fer memòria de tanta gent que durant dècades ha dedicat el seu temps i les seves energies a mantenir i sostenir petites i grans entitats de tota mena, i a enfortir això que anomenem societat civil, escola de vida i valors de diverses generacions, i l'autèntic secret de la nostra força i perseverança com a país.

Es parla poc d'aquesta intrahistòria i de les nostres entitats i del seu important paper. Lafede.cat, la primera federació d'ONGs del país, celebra 30 anys de treball de cooperació, i de defensa dels drets humans i la pau. Com a expresident d'aquesta federació, pionera en tantes coses, crec que és un bon exemple del camí que hem fet, de la nostra evolució i dels nostres aprenentatges, que semblen de sector especialitzat però que el desborden i van molt més enllà. Més d'un centenar d'entitats agrupades que entre projecte i projecte, en aquests 30 anys, han anat madurant i veient que la cooperació no podria ser només allò que tothom té a l'imaginari, que és fer escoles, pous i hospitals, perquè només això no modificava substancialment la realitat. Que no era una qüestió de manca de diners per fer coses, sinó d'una estructura política i econòmica que no les permetia fer.

Conjuntament vam entendre que havíem de deixar de parlar d'assistència i parlar de drets i de justícia, i que la solidaritat tenia més de justícia que d'assistència.

Conjuntament vam entendre que la nostra opció era cada dia menys tècnica i més política (que no partidista), tot i que tècnicament era important que fos impecable.

Conjuntament vam entendre que els actors havíem de deixar de ser nosaltres i que calia que fossin aquells a qui volíem ajudar, i vam anar posant més èmfasi en les seves iniciatives, la seva concepció dels projectes i la seva capacitat per tirar-los endavant. I vam veure com el paper del cooperant es diluïa a poc a poc, però també que la colonització no s'havia acabat, i vam descobrir, amb desgrat, el paper de moltes grans empreses i multinacionals. I conjuntament vam deixar de parlar de Sud i de països pobres i vam començar a parlar de països empobrits i de justícia global. La campanya que Lafede.cat ha engegat per commemorar aquests 30 anys mira d'explicar tot això. Cal ser valent i dir que aquesta és la feina que avui cal fer. La incidència política, la visió global i la militància d'accions diàries és imprescindible al costat del donatiu de tota la vida, perquè les circumstàncies han canviat. Ara tenim índexs de desigualtat semblants a Barcelona que a l'Àfrica o a l'Amèrica Llatina, i totes les realitats estan interconnectades.

No sempre hem sabut explicar aquesta evolució, però sempre l'hem anat fent.

Fa 25 anys la societat es mobilitzava per dignitat. Perquè la dignitat és una propietat que té vasos comunicants. Lluitar per la dignitat dels altres sempre ens fa més dignes a nosaltres mateixos. Viatjant i treballant sobre el terreny hem après molt. Era i és fàcil trobar catalans a qualsevol racó del món. Han sigut sempre els nostres millors ambaixadors. Viatjant hem obert els ulls i hem conegut el món, i sabem que cal relativitzar molt del que ens passa a nosaltres, però també que està íntimament relacionat amb el que passa arreu.

Tant de bo que algun dia la veu de les entitats pugui ser tan forta com la dels lobis econòmics; mentrestant celebrem la nostra capacitat col·lectiva d'associar-nos i resistir.